Quan la ciutat i el territori de Beni es recuperaven des del punt de vista de la seguretat i les activitats socioeconòmiques ja es desenvolupaven amb normalitat, de sobte, un seguit de problemes hi han reaparegut en forma d’actes de terrorisme. Diverses localitats del territori (Nobili, Kamango, Oicha, Mbau, Mayi Moya, Maleki, Mabasele, Mantumbi,...) han sofert incursions de grups armats, presumptament dels ADF ugandesos (Forces Democràtiques Aliades), cometent, al seu pas, abusos de tot tipus, com assassinats (almenys es compten 180 persones que han perdut la vida en els últims dos mesos), saqueig de les propietats, incendi d'habitatges i d’instal·lacions sanitàries, segrestos. Això ha provocat el desplaçament massiu de la població a llocs considerats segurs, però malauradament sense cap ajuda del govern. Dones i nens passen la nit sota les estrelles sense menjar, patint els efectes de la intempèrie, exposats a actes de violència sexual. Tot i la determinació del govern de posar fi a aquest fenomen mitjançant el llançament a gran escala d’efectius militars, les atrocitats augmenten, doncs l'enemic es disfressa de forces armades i les massacres encara són més grans: "Darrerament, després de decapitar els civils, els agressors col·loquen els caps de les víctimes dins de casseroles i les posen al foc”, explica una animadora de la societat civil del lloc. Això atemoreix encara més a la població.
La ciutat de Beni, que acollia els desplaçats, també està experimentant actes similars en els barris de Bikene i Masiani, on els civils han estat covardament abatuts per desconeguts sota la mirada de les autoritats civils i militars, ja que els atacants segueixen estant-hi sense ser identificats i, per tant, impunes.
Davant d'aquesta crueltat, la població trasbalsada i cansada, encapçalada per grups de pressió, majoritàriament compostos per joves (Lluita pel Canvi, Veranda Mutsanga, secció Beni i Oicha, Jo sóc Beni, Filimbi) i altres, ha desenvolupat estratègies populars per expressar la seva ira i així interpel·lar les autoritats. També acusen a la MONUSCO de complicitat amb l'enemic, perquè, segons la població, les massacres es perpetren a les proximitats de les bases d'aquesta força de l'ONU que, malgrat les alertes, no intervé. Altres declaracions de la població acusen la MONUSCO d’allotjar els atacants.
Per aquesta raó, grups de pressió actius a la regió han iniciat una sèrie de manifestacions, moltes d’elles violentes, a les vies públiques, així com dies d’inactivitat a les ciutats, especialment per demanar la sortida incondicional de la MONUSCO, que es caracteritza per una inactivitat còmplice, ja que no aplica el capítol 7 de la Carta de les nacions Unides, que parla d’entrar en acció en cas d'amenaça a la pau, de ruptura de la pau i d'agressió. La conseqüència ha estat la destrucció i saqueig pels manifestants de la base de la MONUSCO, la crema d'edificis administratius dels serveis públics, com l'Ajuntament de Beni, les oficines dels barris i de la policia. Els focs cremaven arreu. Cal destacar els actes de justícia popular. Alguns policies i militars, així com els sospitosos de ser assaltants, han estat ferits i altres morts. Per controlar la situació, els agents encarregats de l’ordre públic, desbordats pels manifestants violents, han llençat bombes de gasos lacrimògens i disparat foc real que, malauradament, ha mort i ferit alguns manifestants. Després s’han produït diversos arrestos. Aquests fets no han descoratjat els manifestants. Les autoritats han protestat per la infiltració d’elements dels grups armats. Com a conseqüència d’aquesta situació conflictiva, l'activitat socioeconòmica de la ciutat i del territori de Beni s’ha paralitzat. Les escoles i les institucions superiors i universitàries han tancat les seves portes, s’ha blocat la circulació per carretera amb barricades i els serveis estatals i privats (bancs i institucions de microfinances, cases de telecomunicacions, alimentació i supermercats...) no han funcionat.
D’altra banda, s’hi han produït violacions perpetrades per grups de joves, sotmetent la població a un tracte inhumà i degradant: obligaven a les persones que trobaven a la via pública, si volien que posessin fi a les massacres, a caminar descalces i, en cas de no fer-ho, les colpejaven i les consideraven enemigues. Les principals víctimes eren les dones. A més els manifestants han utilitzat els nens en les seves accions, violant, així, la llei de protecció dels infants.
Aquests conflictes demostren que l’autoritat de l’estat ha estat soscavada. La població mostra un clima de desconfiança cap a les autoritats i prefereix fer cas als grups de pressió i a la societat civil perquè considera que defensen els seus interessos. Pel que fa a l'exèrcit lleial, els habitants consideren que ha traït la nació, perquè s’hi han infiltrat estrangers que ataquen i porten problemes a la vida de la població, sobretot mitjançant l'assetjament, el saqueig de cultius, la violació i l'esclavitud sexual de dones i nenes.
A més, aquesta part del país ha conegut el turment de l’Ebola, una malaltia mortal que fins el present ha llevat la vida de 2.210 persones, entre les quals comptem un nombre elevat de dones, segons el Ministeri de Salut. Després de declarar-se la malaltia a la zona de salut de Mabalako, al municipi de Mangina, territori de Beni, la mobilització a nivell internacional per eradicar aquesta malaltia ha estat evident. Però els mètodes assistencials han estat qüestionats per la població castigada per la guerra. Desafortunadament, aquestes estratègies han estat acollides negativament dins de la comunitat per grups armats que circulen per la regió, per joves marginats, dones, algunes esglésies, malgrat els esforços aportats per determinades capes socials que s’implicaven en la resposta positiva. Entre altres raons podem citar l’ascens polític d’alguns líders de la zona, la demonització de la malaltia i el dubte sobre el seu origen. Això ha causat una resistència ferotge a les actuacions de resposta.
La població i alguns grups armats han comès actes de violència i d’atac als equips sanitaris, així com als instruments sanitaris i a les estructures d’assistència (centre de trànsit, de selecció i de tractament de l’Ebola) que han estat saquejats i incendiats. Les amenaces de mort les dirigien a totes les persones que intentaven conscienciar la població. Alguns tècnics humanitaris, que temien per la seva seguretat, han fet les maletes i s’han tornat a casa. Aquesta situació ha estat la base de la propagació de la malaltia i de les poques cures preventives que han tingut els infants en edat pre-escolar i les dones embarassades a les zones de salut que s’havien seleccionat. Aquesta violència a la població de Beni s’ha estès a la ciutat de Butembo i al territori de Lubero. I les activitats de la FJDF s’han vist alterades com a conseqüència de la paràlisi d’activitats per les manifestacions públiques. La FJDF, de totes maneres, ha fet una declaració en la que denuncia les diferents violacions registrades durant aquest període. Malgrat aquesta actitud, els dirigents estan lluitant per restablir la pau i erradicar l'ebola a través de les accions de conscienciació de la població que actualment està col·laborant al control de la malaltia del virus de l'ebola.
Els efectes de la inseguretat incideixen negativament en la vida quotidiana de la població: la pobresa està augmentant, la població ja no va als seus camps, les carreteres rurals estan en un estat d’abandonament molt avançat -el que explica l’escassetat d'aliments a les poblacions- i els cursos escolars i les institucions superiors i universitàries s' han suspès.
En l'actualitat, la població espera el retorn de la pau, tot posant l’esperança en la diplomàcia i el compromís de les autoritats per recuperar la seguretat social i política, i demana la implementació del capítol 7 de la carta de les Nacions Unides, abans esmentada, per poder reaccionar en cas que la pau es vegi amenaçada.
Per FJDF, la presidenta Cathy Furaha.La ciutat de Beni, que acollia els desplaçats, també està experimentant actes similars en els barris de Bikene i Masiani, on els civils han estat covardament abatuts per desconeguts sota la mirada de les autoritats civils i militars, ja que els atacants segueixen estant-hi sense ser identificats i, per tant, impunes.
Davant d'aquesta crueltat, la població trasbalsada i cansada, encapçalada per grups de pressió, majoritàriament compostos per joves (Lluita pel Canvi, Veranda Mutsanga, secció Beni i Oicha, Jo sóc Beni, Filimbi) i altres, ha desenvolupat estratègies populars per expressar la seva ira i així interpel·lar les autoritats. També acusen a la MONUSCO de complicitat amb l'enemic, perquè, segons la població, les massacres es perpetren a les proximitats de les bases d'aquesta força de l'ONU que, malgrat les alertes, no intervé. Altres declaracions de la població acusen la MONUSCO d’allotjar els atacants.
Per aquesta raó, grups de pressió actius a la regió han iniciat una sèrie de manifestacions, moltes d’elles violentes, a les vies públiques, així com dies d’inactivitat a les ciutats, especialment per demanar la sortida incondicional de la MONUSCO, que es caracteritza per una inactivitat còmplice, ja que no aplica el capítol 7 de la Carta de les nacions Unides, que parla d’entrar en acció en cas d'amenaça a la pau, de ruptura de la pau i d'agressió. La conseqüència ha estat la destrucció i saqueig pels manifestants de la base de la MONUSCO, la crema d'edificis administratius dels serveis públics, com l'Ajuntament de Beni, les oficines dels barris i de la policia. Els focs cremaven arreu. Cal destacar els actes de justícia popular. Alguns policies i militars, així com els sospitosos de ser assaltants, han estat ferits i altres morts. Per controlar la situació, els agents encarregats de l’ordre públic, desbordats pels manifestants violents, han llençat bombes de gasos lacrimògens i disparat foc real que, malauradament, ha mort i ferit alguns manifestants. Després s’han produït diversos arrestos. Aquests fets no han descoratjat els manifestants. Les autoritats han protestat per la infiltració d’elements dels grups armats. Com a conseqüència d’aquesta situació conflictiva, l'activitat socioeconòmica de la ciutat i del territori de Beni s’ha paralitzat. Les escoles i les institucions superiors i universitàries han tancat les seves portes, s’ha blocat la circulació per carretera amb barricades i els serveis estatals i privats (bancs i institucions de microfinances, cases de telecomunicacions, alimentació i supermercats...) no han funcionat.
D’altra banda, s’hi han produït violacions perpetrades per grups de joves, sotmetent la població a un tracte inhumà i degradant: obligaven a les persones que trobaven a la via pública, si volien que posessin fi a les massacres, a caminar descalces i, en cas de no fer-ho, les colpejaven i les consideraven enemigues. Les principals víctimes eren les dones. A més els manifestants han utilitzat els nens en les seves accions, violant, així, la llei de protecció dels infants.
Aquests conflictes demostren que l’autoritat de l’estat ha estat soscavada. La població mostra un clima de desconfiança cap a les autoritats i prefereix fer cas als grups de pressió i a la societat civil perquè considera que defensen els seus interessos. Pel que fa a l'exèrcit lleial, els habitants consideren que ha traït la nació, perquè s’hi han infiltrat estrangers que ataquen i porten problemes a la vida de la població, sobretot mitjançant l'assetjament, el saqueig de cultius, la violació i l'esclavitud sexual de dones i nenes.
A més, aquesta part del país ha conegut el turment de l’Ebola, una malaltia mortal que fins el present ha llevat la vida de 2.210 persones, entre les quals comptem un nombre elevat de dones, segons el Ministeri de Salut. Després de declarar-se la malaltia a la zona de salut de Mabalako, al municipi de Mangina, territori de Beni, la mobilització a nivell internacional per eradicar aquesta malaltia ha estat evident. Però els mètodes assistencials han estat qüestionats per la població castigada per la guerra. Desafortunadament, aquestes estratègies han estat acollides negativament dins de la comunitat per grups armats que circulen per la regió, per joves marginats, dones, algunes esglésies, malgrat els esforços aportats per determinades capes socials que s’implicaven en la resposta positiva. Entre altres raons podem citar l’ascens polític d’alguns líders de la zona, la demonització de la malaltia i el dubte sobre el seu origen. Això ha causat una resistència ferotge a les actuacions de resposta.
La població i alguns grups armats han comès actes de violència i d’atac als equips sanitaris, així com als instruments sanitaris i a les estructures d’assistència (centre de trànsit, de selecció i de tractament de l’Ebola) que han estat saquejats i incendiats. Les amenaces de mort les dirigien a totes les persones que intentaven conscienciar la població. Alguns tècnics humanitaris, que temien per la seva seguretat, han fet les maletes i s’han tornat a casa. Aquesta situació ha estat la base de la propagació de la malaltia i de les poques cures preventives que han tingut els infants en edat pre-escolar i les dones embarassades a les zones de salut que s’havien seleccionat. Aquesta violència a la població de Beni s’ha estès a la ciutat de Butembo i al territori de Lubero. I les activitats de la FJDF s’han vist alterades com a conseqüència de la paràlisi d’activitats per les manifestacions públiques. La FJDF, de totes maneres, ha fet una declaració en la que denuncia les diferents violacions registrades durant aquest període. Malgrat aquesta actitud, els dirigents estan lluitant per restablir la pau i erradicar l'ebola a través de les accions de conscienciació de la població que actualment està col·laborant al control de la malaltia del virus de l'ebola.
Els efectes de la inseguretat incideixen negativament en la vida quotidiana de la població: la pobresa està augmentant, la població ja no va als seus camps, les carreteres rurals estan en un estat d’abandonament molt avançat -el que explica l’escassetat d'aliments a les poblacions- i els cursos escolars i les institucions superiors i universitàries s' han suspès.
En l'actualitat, la població espera el retorn de la pau, tot posant l’esperança en la diplomàcia i el compromís de les autoritats per recuperar la seguretat social i política, i demana la implementació del capítol 7 de la carta de les Nacions Unides, abans esmentada, per poder reaccionar en cas que la pau es vegi amenaçada.