El conflicte
1994: Crisi dels Grans Llacs
Juliol del 1994: El genocidi ruandès provoca un èxode massiu de refugiats que s’escapen de la guerra i entren al Zaire. Entre els refugiats hi ha soldats ruandesos responsables de matances, i això provoca focus de tensions a l’est del país.
Juny del 1996: Els enfrontaments interètnics s’agreugen a la regió est del país, a la zona del Kivu.
1996-1997: Caiguda de la dictadura de Mobutu Sese Seko
Octubre del 1996: Creació al Kivu de l’Aliança de Forces Democràtiques per a l‘Alliberament de la RD del Congo (ADFL), encapçalada per Laurent-Désiré Kabila. El seu objectiu declarat és derrocar Mobutu. S’inicia l’avanç de l’ADFL amb el suport de Burundi, Ruanda i Uganda.
19 de febrer del 1997: El Consell de Seguretat de l’ONU (Resolució 1097) adopta un pla de pau de 5 punts, en el qual es demana el cessament immediat de les hostilitats al Zaire. Aquest pla de pau serà acceptat per Mobutu i el seu govern, però rebutjat pels rebels.
16 de maig del 1997: Mobutu i els partidaris que queden a Kinshasa abandonen la capital del país davant l’avanç dels rebels. El destí final de Mobutu serà el Marroc, on morirà al setembre de 1997.
17 de maig del 1997. L’AFDL conquereix Kinshasa i Kabila s’autoproclama president de la República Democràtica del Congo, nou nom amb què es coneixerà el país. Kabila anuncia la realització d’eleccions parlamentàries i presidencials per l’abril de 1999 (però no es portaran a terme).
1998-2003: Govern de Laurent-Désiré Kabila
L’any 1998 Kabila perd el suport dels seus antics aliats ( Ruanda, Uganda i Burundi), que van envair la RD del Congo sota el pretext de garantir la seguretat de les seves fronteres. Aquests van donar suport a diversos grups armats (RDC per part de Ruanda i MLC per part d’Uganda) contra el govern de Kabila, que al mateix temps va rebre el suport d’altres països ( Namíbia, Angola, Zimbabwe, el Sudan i el Txad).
8 d’agost del 1998: La primera cimera sobre el conflicte a la RD del Congo reuneix set caps d’estat del sud i de l’est d’Àfrica a les cataractes Victòria, Zimbabwe.
13 i 14 de setembre del 1998: La cimera anual de la Comunitat del Sud d’Àfrica per al Desenvolupament (SADC) reconeix la intervenció de Zimbabwe, Angola i Namíbia en suport del govern de Kinshasa i condemna Ruanda i Uganda pel seu suport als rebels de la RD del Congo.
L’Acord de Lusaka
10 de juliol del 1999. Els presidents de la RD del Congo (Kabila), de Zimbabwe, d’Angola, de Namíbia, de Ruanda i d’Uganda firmen l’Acord de Lusaka. Posteriorment, aquest Acord serà firmat pels grups rebels.
L’Acord de Lusaka recull el cessament immediat de les hostilitats, una agenda per a la retirada de les forces estrangeres, el desarmament de les milícies, el desplegament d’una força de manteniment de la pau de les Nacions Unides i l’organització de negociacions intercongoleses. Però aquest Acord no donarà els resultats esperats. A dia d’avui el cessament de les hostilitats no és un fet.
23 de febrer del 2000: A Lusaka, els països implicats i els grups rebels concreten l’1 de març de 2000 com a data d’inici de la implementació de l’acord d’alto el foc.
Missió d’Observadors de Nacions Unides a la RD DEL CONGO
15 de gener del 2001: El nou president de la RD del Congo, Joseph Kabila —que arriba al poder després de l‘assassinat del seu pare, Laurent-Désirée, al gener— pren part per primera vegada en les cimeres sobre la RD del Congo a Lusaka, conjuntament amb quatre dels països implicats en el conflicte i amb els grups rebels. S’anuncia el desplegament de 17.000 soldats observadors de Nacions Unides per al manteniment de la pau a la RD del Congo (MONUC), i es designa Sir Ketumile Masire com a facilitador del diàleg intercongolès.
17 de desembre del 2002: Després de diversos intents fallits, totes las partes implicades en la guerra de la RD DEL CONGO firmen un acord a Pretòria per compartir el poder en un govern de transició que orientarà la RD DEL CONGO cap a les seves primeres eleccions democràtiques des de 1960.
6-30 de març del 2003: Després d’11 dies de converses a Pretòria, els delegats adopten un esborrany de constitució i un memoràndum per a la seguretat i les qüestions militars durant el període de transició. Pel que fa a la integració dels grups rebels en les Forces Armades de la RD del Congo i les mesures de seguretat durant el període de transició, només el grup rebel RCD firma l’Acord de Pretòria.
Primeres eleccions en 40 anys
Juliol del 2006: Es celebren eleccions lliures després de 40 anys d’independència.
Kabila rep el suport majoritari, sobretot a l’oest del país.
Febrer del 2007: Es configura el nou govern posterior a la transició (sense presència de l’oposició política ni d’antics grups armats).
Juliol del 2007: El país rep la visita de la presidenta de Suïssa, Micheline Calmy-Rey, que assegura que els diners guardats en comptes suïssos de l’exdictador Mobutu —en principi més de 6,6 milions de dòlars– seran retornats al poble congolès.
Estat actual del conflicte
Més de cinc milions de morts
Dos milions de persones desplaçades a l'interior del seu propi país
Quasi mig milió de persones refugiades
EL BALANÇ DE LA GUERRA ÉS DEVASTADOR:
Tot i els acords signats, encara no es pot parlar de pau.
2007: la formació del nou govern no va frenar la inestabilitat política ni la persistència de la violència a l’est del país.
Gener del 2008: Es va celebrar a Goma la Conferència sobre la Pau, la Seguretat i el Desenvolupament d’aquestes províncies. Però, els acords es van vulnerar i continuaren les violacions contra els drets humans: desplaçaments forçats, violència sexual, reclutament de menors. La MONUC va alertar que les contínues violacions de l’alto el foc entre el CNDP, les milícies Mai-mai i de la milícia Mai Mai PARECO posaven en perill l’acord.
Març del 2008: increment dels enfrontaments entre les Forces Armades congoleses i el grup ruandès FDLR a la província del Kivu Nord, desprès de vèncer l’ultimàtum del 15 de març que estipulava el compliment del desarmament voluntari.
Gener del 2009: la CNDP s’integrà a les FARDC, amb el beneplàcit de Rwanda. Tot i així, mantingué la seva estructura i control polític al Kivu Nord. Un any més tard Global Witness ( març 2010) Global Witness denuncià que l’antic grup armat CNDP controlava l’explotació dels recursos naturals de la zona, i havia establert una xarxa d’extorsió i mantenia les antigues estructures de comandament.
Març del 2009: Comencen les operacions militars a les regió del Kivu de les FARDC, amb el suport de la MONUC, per tal d’intentar neutralitzar les FDLR ( operació Kimia II). L’operació va ser fortament criticada per la societat civil, ONG nacionals i internacionals, ja que va tenir conseqüències catastròfiques per a població civil: milers de desplaçats, represàlies, violència sexual, morts, pobles cremats, alhora que també es qüestionà el rol de la pròpia MONUC.
Gener del 2010: No s’assoleix l’objectiu de Kimia II i l’operació es substituïda per Amani Leo.
Juliol del 2010: La MONUC es converteix en la força d’estabilització MONUSCO.
Fonts:
Amnistia Internacional: www.amnesty.org
Escola de Cultura de Pau, Alerta 2008! Informe sobre conflictes, drets humans i construcció de pau. Icaria.Escola de Cultura de Pau, Alerta 2010! Informe sobre conflictes, drets humans i construcció de pau. Icaria.Universitat de Barcelona. Observatori dels Grans Llacs. Cronologia del conflicte.www.solidaritat.ub.edu/observatori/llacs/analisi/cronologia.htm