Esdeveniments polítics claus a partir del 1960 fins al 2010

Juliol del 1960: Independència de la colònia belga sota el nom de República del Congo

17 de gener del 1961 : Assassinat del Primer Ministre Patrice Lumumba

1965: Cop d’Estat de Joseph Mobutu

1971: el país prengué el nom de Zaire . Mobutu començà la nacionalització de moltes empreses i sectors. Durant la seva dictadura de 32 anys, Mobutu Sese Seko organitzà sis eleccions a nivell nacional consid erades simbòliques , amb un sistema unipartidista i en les quals els votants només podien acceptar o rebutjar una llista. Els guanyadors eren dirigents del partit- Mouvement Populaire de la Révolution (MPR) - amb poca transparència i poc disposats a canvis. Mobutu guanyà les eleccions de 1970, 1977 i 1984 amb més del 99% dels vots.

1980: 13 membres del Parlament signaren una carta adreçada a Mobutu per a demanar reformes polítiques. Mobutu els detingué i els envià a centres de detenció. El 1982, després la seva alliberació, creen la Unió per la Democràcia i el Progrés Social (UDPS), malgrat la prohibició de la creació de partits polítics. El líder, Etienne Tshisekedi esdevé cap del moviment que organitzà grans manifestacions a Kinshasa al final de la dècada dels 80 i ajudà a acabar amb el sistema uniparditista de Mobutu.

24 d’abril del 1990: el President Mobutu anuncià a Kinshasa la reobertura de l’espai polític a l’oposició. Tornava el pluralisme polític.

Maig del 1991: La transició democràtica s’abordà en el marc d’una Conferència Nacional Sobirana (Conférence Nationale Souveraine,CNS), fruit d’un tumultuós període de democratització. Els conflictes i les divergències de vista entre els polítics varen fer que un bon nombre de formacions polítiques conegueren vàries tendències o corrents (encara vigent en el espectre polític actual ), a l’excepció delMouvement Populaire de la Révolution (MPR), partit de Mobutu.
Més de 2800 delegats de més de 200 partits polítics i organitzacions de la societat civil, varen utilitzar aquest fòrum per a redactar l’esborrany d’una constitució i les línies directives per un nou govern. El 15 d’agost del 1992, Tshisekedi va ser elegit Primer Ministre amb el 71 % dels vots de la Conferència Nacional. Uns quants mesos després, Mobutu recuperà el poder, amb la col·locació de membres més moderats en el seu govern. La democratització del país va ser frenada per la negació de Mobutu a renunciar al poder.

Maig del 1997: Les tropes de l’Aliança de les Forces Democràtiques per l’Alliberament de la RDC , (AFDL) , liderada per Laurent-Désiré Kabila , moviment rebel, inicià una rebel·lió contra Mobutu , la qual va acabar amb la cessió del poder per part de Mobutu el 1997. Aquesta aliança comptava amb el suport de Burundi, Rwanda i Uganda. Primera guerra del Congo.

L’AFDL aconsegueix el poder el maig de 1997. Però, què és l’AFDL? Quins grups la componen? Quins són els seus objectius? Quin és el seu programa polític?
L’octubre de 1996, neix oficialment l’Aliança de Forces Democràtiques per a l’Alliberament del Congo-Zaire (Alliance des Forces Démocratiques pour la Libération du Congo-Zaïre) després coneguda com a Alliance des Forces Démocratiques pour la Libération du Congo i també coneguda per les sigles AFDL. L’AFDL estava composta per quatre partits:
El Partit de la Revolució Popular —Parti de la Révolution Populaire (PRP)— encapçalat per Laurent-Desiré Kabila i fundat per aquest el 1967.
Consell Nacional de Resistència per la Democràcia —Conseil National de Résistance pour la Démocratie (CNRD). Creat el 1993, partit liderat per André Kisase Ngandu i que rebia suport de la tribu luba.
Moviment Revolucionari per l’Alliberament del Zaire —Mouvement Révolutionnaire pour la Libération du Zaïre (MRLZ). Creat el 1994, i liderada per Masusu Nindaga. Les àrees en les quals rebia suport eren les de Bashi i Bukavu.
Aliança Democràtica dels Pobles —Alliance Démocratique des Peuples (ADP). Partit creat el 1995, liderat pel general Déogratias Bugera (secretari general de l’AFDL).

Laurent-Désiré Kabila era de la ètnia Baluba, va rebre educació en una missió protestant en anglès i el 1959 participà a la fundació de l’Associació General dels Baluba de Katanga. Aquest partit d’esquerre s’alià amb el govern central de Patrice Lumumba, lider del Moviment nacional Congolès ( MNC). En contra dels secessionistes de Katanga liderats per Moïse Tsombé, que va rebre suport de mercenaris i antics oficials del Exercit colonial belga.

1998. L’any 1998 Kabila perd el suport dels seus antics aliats ( Ruanda, Uganda i Burundi), que van envair la RD del Congo sota el pretext de garantir la seguretat de les seves fronteres. Aquests van donar suport a diversos grups armats (RDC per part de Ruanda i MLC per part d’Uganda) contra el govern de Kabila, que al mateix temps va rebre el suport d’altres països ( Namíbia, Angola, Zimbabwe, el Sudan i el Txad).

24 de febrer del 2000: L’organització de les Nacions Unides (ONU) envià uns 5.500 cascos blaus per tal de garantir l’alto el foc.

16 de gener del 2001: Joseph Kabila arribà al poder després de l’assassinat del seu pare, Laurent-Désiré Kabila . S’anuncià el desplegament de 17.000 soldats observadors de Nacions Unides per al manteniment de la Pau a la RDC. Es designà el Sr Ketumile Masire com a facilitador del diàleg intercongolès.

Febrer 2002-abril del 2003: Diàleg intercongolès en Sun City ( Sud Àfrica ) entre el govern, la rebel·lió, la “societat civil” i la classe política.

Juliol - setembre del 2002: Acords de Pau entre la RDC, Rwanda i Angola. Acords de Pretòria. Al desembre de 2002, representants de la majoria dels rebels locals congolesos, de la societat civil i la oposició política varen signar l’Acord Global i Inclusiu a Pretòria.
Varen signar els acords de Pau:
- el govern de Joseph Kabila
- el RCD de Azarias Ruberwa
- el MLC de Jean-Pierre Bemba
- el RCD-National de Roger Lumbala
- el RCD-ML (Mouvement de liberation) de Mbusa Nyamwisi
- els Mai-Mai
- l’oposició política
- la societat civil

30 de juny del 2003: instal·lació d’un govern de transició, anomenat “d’unió nacional”, format pel President Joseph Kabila i de quatre vice-presidents procedents de les diferents tendències polítiques del país. El Parlament tenia 620 escons i 36 ministres repartits entre els vuit signants del acord de Pau, i unes forces armades que s’havien d’incorporar poc a poc.

"Els esdeveniments indiquen que entre 1997 i 2003, un conflicte civil i regional destrossà la RDC. Es parla de la “primera guerra mundial africana”: implicà diferents estats veïns de la RDC: Rwanda, Uganda i Angola. Les immenses riqueses mineres del país despertaren cobdícies regionals, dels senyors de la guerra de les empreses estrangeres. Aquestes, moltes occidentals, varen negociar jocosos contractes amb el dèbil govern congolès de transició."

18 de Desembre 2005: s’adoptà la Constitució en referèndum pel 85% de la població d’un país privat de carreteres i mitjans de comunicació i representà també la descentralització del país: en 3 anys es preveia passar de 11 províncies a 25 i s’acordà partir els recursos a raó de 60% per les autoritats de Kinshasa i de 40% per les autoritats provincials.

Juliol – octubre 2006: eleccions presidencials, legislatives i provincials.
El 30 de juliol del 2006 es celebraren les primeres eleccions lliures des de la proclamació de la independència ( 30 de juny 1960). Segons la Comissió electoral independent (CEI), la participació va ser del 58% ( ICG ).

El 28 de novembre del 2011: Eleccions presidencials i legislatives.
Les greus irregularitats  abans , durant i després de les eleccions del 28 de novembre 2011 van marcar la vida dels congolesos i congoleses i les protestes i denuncies  no van faltar, tant a nivell nacional com internacional , provocant una crisi postelectoral de legitimitat a la RDC .  Diversos info rmes, tant d’associacions i organismes congolesos, com dels observadors internacionals i nacionals posen de manifest aquestes irregularitats i la manca de transparència del procés electoral, fins hi tot es qüestiona la credibilitat de la  CENI (Comissió Electoral Nacional Independent). Durant aquest període també es van denunciar les violacions de caràcter polític, que es van multiplicar. Ja els mesos abans de les eleccions van estar marcats per amenaces i agressions físiques contra els membres de l’oposició, els mitjans de comunicació i defensors dels drets humans.
El president Joseph Kabila va ser proclamat guanyador amb un 48,95% dels vots. El seu partit el PPRD,  va guanyar 63 dels 500 escons, respecte els 111 que tenia en la càmera precedent .El seu principal opositor Étienne Tshisekedi, va obtenir el 32,33 dels vots. El seu partit, UDPS,es converteix en la principal força de l’oposició amb 41 escons.  Étienne Tshisekedi va rebutjar els resultats de les eleccions legislatives i presidencials i cridà els seus 41 diputats elegits per l’Assemblée Nationale  a boicotejar el seu escó.

Bibliografia i consultes WEB.
Le Monde Diplomatique. Archives Juillet 2006
Jeune Afrique, hors série nº 21
El nuevo conflicto del Congo: dimensión, internacionalización y claves. Mbuyi Kabunda. Madrid Casa de Àfrica. SIAL Edicions 1999.
Centro de Investigación por la Paz Madrid
Le Monde Diplomatique Juillet 2006 “Elections sous pression a Kinshasa . Colette Braeckman
Mwayila Tshiyembe dans le Monde Diplomatique archives , décembre 2008
Prosper Nobirabo, “Fragile gestation de la démocratie en République démocratique du Congo”, Le Monde diplomatique, París, junio de 2007
Congo: Staying engaged, after the elections. Crisis Group Africa Briefing nº 44 january 2007
Nacions Unides : 21 Informe del Secretario general de las Nacions Unides en la RDC S/2006/759
Le Potentiel , 21/02/2006, 26/05 /10 et Archives
April 2010 DRC Security Council Report
Africa Insight ,vol 34, nº 2-3 Rebuilding the DRC (RDC-Kinshasa) AISA Pretòria 2004
Achter de Maskarade Manu Ruys Uitgeverij Pelckmans
EISA Research Report nº 20
Web del centre d’Estudis Africans: www.estudisafricans.org
Web CIDOB: www.cidob.org
Web SIPRI: www.sipri.org
Web United Nations High Commissioner for refugees ,UNHCR: www.unchr.org
Web Umoya ( federació de Comitès de Solidaritat amb l’Àfrica Negre). www.umoya.org
Web International Peace Information Service, IPIS: www.ipisresearch.be
Web journal Le Vif/ L’express: www.levif.be
Web IRIN (Humanitarian News and analysis): www.irinnews.org