Recollíem l’herència de la primera trobada que vam organitzar l’any 1995, “Les periodistes, la Mediterrània i el futur”, quan era al capdavant de la nostra organització la Montserrat Minobis, que va morir fa dos anys quan ja començàvem a preparar aquesta trobada. El nostre treball de l’any 1995, venia ja d’una trobada anterior a Syracusa (Sicília) l’any 1991, on un grup de dones periodistes de la Mediterrània es qüestionava el paper de les dones en la nostra professió. Després vindrien altres trobades l’any 2007 i el 2016, fins arribar a l’actualitat.
La trobada mediterrània ha estat un fòrum enriquidor pel que representava de coneixement de la realitat en que viuen i desenvolupen la professió les companyes periodistes d’ambdues riberes del mar compartit.
Vam poder acostar-nos a situacions socials i polítiques que anaven de les extremadament conflictives, com és el cas de Líban i Líbia, a d’altres de més estabilitat, les exposades per les representants d’Egipte o el Marroc, tot passant per països on el semàfor és encès gairebé sempre amb la llum vermella, com ara Turquia o Palestina.
Potser va ser la Nariman Chamaa, periodista que presideix una associació mediambientòloga a Trípoli, la que va deixar-nos un panorama més crític del seu país. Un país immers en la pitjor crisi dels darrers 150 anys, que ha passat per 40 anys de conflictes, 15 de guerra civil i diverses revoltes després de la luctuosa explosió al port de Beirut l’agost de 2019. Un país desesperat per la pobresa (74%), la corrupció, l’endeutament extern i amb una taxa de mortalitat infantil molt alta -prop del 40% de la població no té accés a l’atenció sanitària bàsica- i on el sanejament de l’aigua és absent per la pol·lució dels residus dels abocadors i de les fàbriques. I el caos també és el que regna a Líbia, segons la periodista Hayam Kamel. Un país, el seu, sense un estat que garanteixi els drets bàsics i on la manca de llibertat d’expressió es tradueix en persecucions i violència envers els i les periodistes. Entre 2016 i 2017 quatre mitjans de comunicació han patit atacs i un va ser incendiat. Situació que ella mateixa ha patit i que la va portar a abandonar el país per les múltiples amenaces que va rebre per escriure un llibre. Ara fa periodisme en una emissió de ràdio des de Barcelona.
La bretxa entre les riberes nord i sud de la Mediterrània és cada cop més gran, tot i que des d’Occident hi hagi la percepció de que en els països àrabs hi ha més estabilitat deu anys després de les anomenades primaveres àrabs. Per Alaa Karajah, la periodista palestina, això és erroni, doncs la realitat és que a molts d’aquests països ara es viu amb més conflictivitat, ja que no poden tenir estabilitat sense justícia global. La divisió del seu poble entre Cisjordània i la franja de Gaza, no és només física, sinó també política i econòmica, tot i que la pitjor partida se la porta Gaza, sotmesa als problemes de l’atur, l’extrema pobresa i els atacs israelians, en una estratègia programada de neteja ètnica. Però lluny d’esperar una política conjunta per resistir l’agressivitat d’Israel, Al Fatah i Hamal es dediquen a acusar-se mútuament dels problemes que pateix el poble palestí.
Contràriament també a la percepció que es té d’Egipte a la ribera nord després del cop d’estat d’Abdelfatah el-Sisi contra el govern dels Germans Musulmans, la periodista egípcia, Sahar Talaat, va destacar l’estabilitat que s’ha aconseguit al seu país després de l’enderrocament del règim islamista que portava el país a la ruïna. Segons Sahar, la percepció errònia d’un cop d’estat contra una democràcia -la que va portar als Germans Musulmans al govern- es deguda a que no es pot exportar el sistema democràtic a països que no tenen aquesta tradició. Si no es forma la ciutadania en democràcia des de l’escola mateix, el poble el que valora és l’estabilitat, i aquesta ha de venir de la mà del desenvolupament social, millorant els béns bàsics.
Curiosa i combativa alhora, va ser la definició de Turquia com el país de les dues cares que va fer Burcu Karakas. Una cara, la recollida en les lleis, que l’acosta a un estat modern, proper a les lleis europees, per exemple. L’altra, la real, la Turquia que està modelant la tendència a la islamització i l’autoritarisme del règim del president Erdogan. Per exemple: l’avortament és legal fins les 10 setmanes, però des de 2012 el president, que és antiavortista, va demanar un estudi als hospitals per saber si eren laxes a l’hora de practicar la interrupció de l’embaràs, i els hospitals responien que no practicaven l’avortament per por al discurs contrari d’Erdogan. O bé les agressions sexuals, que sobre el paper es poden denunciar i iniciar el processament policial i judicial, però, a la pràctica, el govern, contrari a l’apoderament de les dones, els gira l’esquena i es mostra públicament partidari de que es dediquin estrictament a la vida en família.
La discriminació de la dona i dels seus drets també és molt diversa. Així, mentre Hayam Kamel denunciava que a Líbia els abusos i agressions envers la dona són freqüents, però que no estan quantificats, perquè són un tabú social, a Egipte o Turquia l’apoderament del feminisme cada dia és més fort. Segons Burcu Karakas a Turquia les dones estan aconseguint un model organitzatiu sòlid que posa en repte les pors del govern d’Erdogan. Així, gràcies a la lluita dels moviments feministes, s’han aconseguit millores quant als drets de les dones, al temps que el govern actual els està declarant la guerra. Les periodistes feministes sovint reben amenaces de mort i les insulten, tant si escriuen reivindicant el feminisme, com si parlen dels kurds o sobre el tracte humanitari envers la migració dels sirians. En el cas d’Egipte, Sahar Talaat va destacar que les dones, sota el govern dels Germans Musulmans, perdien llibertat i per aquesta raó van rebre amb satisfacció l’enderrocament del règim islamista. Actualment, sota el règim d’el-Sisi, i referint-se al periodisme, va donar la dada de l’alumnat femení present en els estudis de Comunicació, un 70%. Aquesta presència femenina ha portat a una major visibilització als mitjans dels assetjaments sexuals i dels temes de gènere en general. També les dones són més presents als mitjans convencionals, però sobretot han trobat una gran eina de comunicació en les xarxes socials. Una sortida que també és més viable per les periodistes turques, tot i que a les xarxes estan força exposades als insults i amenaces.
La major presència de les dones en els mitjans també és un fet al Marroc, segons Zoubaida El Fathi, presentadora d’un informatiu en espanyol a la cadena pública de televisió i adreçat a l’audiència marroquina migrada a Espanya. La missió de la seva tasca al capdavant de l’informatiu diari en espanyol, és que a la ribera nord de la Mediterrània se sàpiguen els canvis quant al major apoderament de la dona al Marroc, que segons Zoubaida cada cop està més present en la vida pública. Com a exemple va citar tres alcaldesses -Marràqueix, Rabat i Casablanca- i tres ministres.
A la trobada va haver moltes aportacions en temes tant diversos com els de medi ambient i d’emergència climàtica, com les que va fer la grega Dionysia Vovou, que també va plantejar el drama dels campaments de persones migrants i refugiades que s’aixequen al seu país per culpa de l’Europa fortalesa, que no acaba de gestionar aquest fenomen d’acord amb la Declaració Universal dels Drets Humans, tema aquest també abordat per Burcu Karakas, Sahar Talaat i Nariman Chamaa.
A la trobada van participar representants de la Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere, la Federació Internacional de Periodistes o l’Associació Mundial de Dones Periodistes i Escriptores, entre altres. A més vam comptar amb un gran suport i representació d’institucions catalanes com l’Ajuntament de Barcelona, la Conselleria d’Acció Exterior i Govern Obert o la conselleria d’Igualtat i Feminismes.
Xarxa Europea de Dones Periodistes
La trobada mediterrània ha estat un fòrum enriquidor pel que representava de coneixement de la realitat en que viuen i desenvolupen la professió les companyes periodistes d’ambdues riberes del mar compartit.
Vam poder acostar-nos a situacions socials i polítiques que anaven de les extremadament conflictives, com és el cas de Líban i Líbia, a d’altres de més estabilitat, les exposades per les representants d’Egipte o el Marroc, tot passant per països on el semàfor és encès gairebé sempre amb la llum vermella, com ara Turquia o Palestina.
Potser va ser la Nariman Chamaa, periodista que presideix una associació mediambientòloga a Trípoli, la que va deixar-nos un panorama més crític del seu país. Un país immers en la pitjor crisi dels darrers 150 anys, que ha passat per 40 anys de conflictes, 15 de guerra civil i diverses revoltes després de la luctuosa explosió al port de Beirut l’agost de 2019. Un país desesperat per la pobresa (74%), la corrupció, l’endeutament extern i amb una taxa de mortalitat infantil molt alta -prop del 40% de la població no té accés a l’atenció sanitària bàsica- i on el sanejament de l’aigua és absent per la pol·lució dels residus dels abocadors i de les fàbriques. I el caos també és el que regna a Líbia, segons la periodista Hayam Kamel. Un país, el seu, sense un estat que garanteixi els drets bàsics i on la manca de llibertat d’expressió es tradueix en persecucions i violència envers els i les periodistes. Entre 2016 i 2017 quatre mitjans de comunicació han patit atacs i un va ser incendiat. Situació que ella mateixa ha patit i que la va portar a abandonar el país per les múltiples amenaces que va rebre per escriure un llibre. Ara fa periodisme en una emissió de ràdio des de Barcelona.
La bretxa entre les riberes nord i sud de la Mediterrània és cada cop més gran, tot i que des d’Occident hi hagi la percepció de que en els països àrabs hi ha més estabilitat deu anys després de les anomenades primaveres àrabs. Per Alaa Karajah, la periodista palestina, això és erroni, doncs la realitat és que a molts d’aquests països ara es viu amb més conflictivitat, ja que no poden tenir estabilitat sense justícia global. La divisió del seu poble entre Cisjordània i la franja de Gaza, no és només física, sinó també política i econòmica, tot i que la pitjor partida se la porta Gaza, sotmesa als problemes de l’atur, l’extrema pobresa i els atacs israelians, en una estratègia programada de neteja ètnica. Però lluny d’esperar una política conjunta per resistir l’agressivitat d’Israel, Al Fatah i Hamal es dediquen a acusar-se mútuament dels problemes que pateix el poble palestí.
Contràriament també a la percepció que es té d’Egipte a la ribera nord després del cop d’estat d’Abdelfatah el-Sisi contra el govern dels Germans Musulmans, la periodista egípcia, Sahar Talaat, va destacar l’estabilitat que s’ha aconseguit al seu país després de l’enderrocament del règim islamista que portava el país a la ruïna. Segons Sahar, la percepció errònia d’un cop d’estat contra una democràcia -la que va portar als Germans Musulmans al govern- es deguda a que no es pot exportar el sistema democràtic a països que no tenen aquesta tradició. Si no es forma la ciutadania en democràcia des de l’escola mateix, el poble el que valora és l’estabilitat, i aquesta ha de venir de la mà del desenvolupament social, millorant els béns bàsics.
Curiosa i combativa alhora, va ser la definició de Turquia com el país de les dues cares que va fer Burcu Karakas. Una cara, la recollida en les lleis, que l’acosta a un estat modern, proper a les lleis europees, per exemple. L’altra, la real, la Turquia que està modelant la tendència a la islamització i l’autoritarisme del règim del president Erdogan. Per exemple: l’avortament és legal fins les 10 setmanes, però des de 2012 el president, que és antiavortista, va demanar un estudi als hospitals per saber si eren laxes a l’hora de practicar la interrupció de l’embaràs, i els hospitals responien que no practicaven l’avortament per por al discurs contrari d’Erdogan. O bé les agressions sexuals, que sobre el paper es poden denunciar i iniciar el processament policial i judicial, però, a la pràctica, el govern, contrari a l’apoderament de les dones, els gira l’esquena i es mostra públicament partidari de que es dediquin estrictament a la vida en família.
La discriminació de la dona i dels seus drets també és molt diversa. Així, mentre Hayam Kamel denunciava que a Líbia els abusos i agressions envers la dona són freqüents, però que no estan quantificats, perquè són un tabú social, a Egipte o Turquia l’apoderament del feminisme cada dia és més fort. Segons Burcu Karakas a Turquia les dones estan aconseguint un model organitzatiu sòlid que posa en repte les pors del govern d’Erdogan. Així, gràcies a la lluita dels moviments feministes, s’han aconseguit millores quant als drets de les dones, al temps que el govern actual els està declarant la guerra. Les periodistes feministes sovint reben amenaces de mort i les insulten, tant si escriuen reivindicant el feminisme, com si parlen dels kurds o sobre el tracte humanitari envers la migració dels sirians. En el cas d’Egipte, Sahar Talaat va destacar que les dones, sota el govern dels Germans Musulmans, perdien llibertat i per aquesta raó van rebre amb satisfacció l’enderrocament del règim islamista. Actualment, sota el règim d’el-Sisi, i referint-se al periodisme, va donar la dada de l’alumnat femení present en els estudis de Comunicació, un 70%. Aquesta presència femenina ha portat a una major visibilització als mitjans dels assetjaments sexuals i dels temes de gènere en general. També les dones són més presents als mitjans convencionals, però sobretot han trobat una gran eina de comunicació en les xarxes socials. Una sortida que també és més viable per les periodistes turques, tot i que a les xarxes estan força exposades als insults i amenaces.
La major presència de les dones en els mitjans també és un fet al Marroc, segons Zoubaida El Fathi, presentadora d’un informatiu en espanyol a la cadena pública de televisió i adreçat a l’audiència marroquina migrada a Espanya. La missió de la seva tasca al capdavant de l’informatiu diari en espanyol, és que a la ribera nord de la Mediterrània se sàpiguen els canvis quant al major apoderament de la dona al Marroc, que segons Zoubaida cada cop està més present en la vida pública. Com a exemple va citar tres alcaldesses -Marràqueix, Rabat i Casablanca- i tres ministres.
A la trobada va haver moltes aportacions en temes tant diversos com els de medi ambient i d’emergència climàtica, com les que va fer la grega Dionysia Vovou, que també va plantejar el drama dels campaments de persones migrants i refugiades que s’aixequen al seu país per culpa de l’Europa fortalesa, que no acaba de gestionar aquest fenomen d’acord amb la Declaració Universal dels Drets Humans, tema aquest també abordat per Burcu Karakas, Sahar Talaat i Nariman Chamaa.
A la trobada van participar representants de la Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere, la Federació Internacional de Periodistes o l’Associació Mundial de Dones Periodistes i Escriptores, entre altres. A més vam comptar amb un gran suport i representació d’institucions catalanes com l’Ajuntament de Barcelona, la Conselleria d’Acció Exterior i Govern Obert o la conselleria d’Igualtat i Feminismes.
Xarxa Europea de Dones Periodistes
