Par tal la població de l’est de la RDC pugui portar a terme respostes sociopolítiques a la majoria dels reptes que afronten i desenvolupar competències de suport local, cal presentar primer la tipologia de les amenaces constants i recurrents:

Des del 6 de maig de 2021, les províncies del Kivu Nord i Ituri estan sota administració militar. “L’estat de setge és un règim especial de legalitat. Les autoritats militars han substituït les civils. En aquesta situació, és l’exèrcit qui proporciona seguretat als ciutadans, en comptes de fer-ho la policia. Les llibertats públiques també es veuen limitades en aquest règim. En aquest context, les autoritats militats poden registrar els domicilis tant de dia com de nit, i prohibir les reunions, que es poden considerar una amenaça per a l’ordre públic. En el règim d’estat de setge, les autoritats militars també poden prohibir la circulació de persones. Tanmateix, permet ampliar la jurisdicció dels tribunals militars, que poden saber quins delictes han comès els civils»[1]. 
 
Què pot passar, desgraciadament, si un cec guia un altre cec? Al capdavant de l’estat de setge, el President de la República ha nomenat persones que malgrat haver-se format en la professió de les armes, admeten que no saben gestionar l’administració pública. Dirigeixen una província del Kivu Nord entre els esculls de la pandèmia de Covid-19, que ha arribat just després de la pandèmia de l’Ebola. Tot i que aquesta vegada, ningú no veu hospitals a vessar ni milers de morts. A més a més, sense una prova d’antígens és difícil saber l’índex de contagi. Els caps militars no tenen més coneixements que els civils. I la malaltia va per lliure. Les mesures recomanades són les que s’escolten en les televisions occidentals. Per tant, ningú no n’està convençut. “Queda’t a casa”. Però com representa que he de viure? Amb quins mitjans?
 
I el pitjor va arribar amb el desastre de l’erupció volcànica del Nyirangongo a Goma. A plena nit i plovent, el boca-orella va despertar els habitants. Va ser la nit del 22 al 23 de maig de 2021. Les persones connectades a les xarxes socials van difondre imatges d’una llengua de lava cap a Goma. Els militars no han vist mai un volcà actiu, a diferència de la generació actual, que  ja havia viscut les erupcions de 1977 i 2002. Ells ja en tenen prou llegint els missatges dels anomenats serveis especialitzats. L’agència de protecció civil va demanar l’evacuació immediata de deu dels divuit barris que conformen la ciutat de Goma, on hi viuen gairebé 500.000 persones. Per anar a on? Lluny del volcà, deien. L’Observatori del Volcà de Goma, al qual se l’hi va tallar l’ajuda del Banc Mundial per malversació, demana al jovent que apili pedres per a bloquejar el camí cap a la lava, que s’obria pas a una velocitat d’un quilòmetre per hora. Al final, els pares i les mares es van veure empesos a trobar solucions amb les seves pròpies mans veient com la situació esdevenia una catàstrofe per les seves llars. Enmig del pànic, les autoritats no han estat actuant com calia. Han quedat aclaparades en veure en quin estat ha acabat el sistema i han descartat l’opció de donar recursos a la ciutadania. De fet, a títol exemplificatiu, una de les explicacions sobre l’augment del nivell de conflictivitat i la violència a la província és que els tribunals civils i els fòrums d’arbitratge social i professional dels conflictes han deixat de funcionar, mentre que el nombre de tribunals militars és pràcticament insignificant per portar a terme tots els litigis que hi ha en curs. Així, les parts en conflicte s’agafen la justícia a la seva manera.
 
Mentrestant, la població de l’est de la RD Congo, en el seu dia a dia, veu com els militars actuen havent perdut els límits i amb total impunitat. A Kasindi, a la frontera amb Uganda, un funcionari es va prendre la llibertat de fer un registre a centenars de joves, demanant cinc dòlars a cadascú i prometent-los un lloc de treball en el projecte de construcció de carreteres entre la RDC i Uganda. Més al sud, a Bunagana, un altre agent va detenir un jove perquè trigava massa a donar-li fotos de la mort de la seva filla. El va acabar transferint a l’auditoria militar.
 
Així, a l’hora de privatitzar el monopoli de la violència, propi de l’Estat, veiem accions enèrgiques, però davant la pandèmia del virus Ebola i Covid o l’erupció volcànica, civils i militars es troben en igualtat de condicions. Es miren entre els uns als altres i ningú no porta les regnes, i això tenint en compte que antigament els espais de consulta funcionaven. Per exemple, fa dues dècades que el preu del carburant s’estableix en reunions entre els operadors econòmics i els serveis de taxació. I el preu del transport públic prové d’una negociació entre l’Ajuntament i el sindicat dels transportistes. Tanmateix, les autoritats militars que dirigeixen el sector públic han tirat pel dret i han intentat imposar un impost als taxis i un registre de les llicències a la ciutat, sense oferir cap contrapartida. Però com que no sabien com reaccionar davant la vaga general que es va desencadenar, es van fer enrere.
 

Aquesta és la gran qüestió, la falta de referències per una escolta activa. Tothom hauria de saber on es pot adreçar i tenir la certesa de què, si hi ha algun problema, serà escoltat. Però per a que sigui així, cal tenir un consens mínim sobre mecanismes de resolució de conflictes. La població que viu a la part nord de la ciutat de Goma va veure estupefacte com les noves autoritats, sota l’estat de setge, resolien a la brava la lluita per al poder, per tal de dirigir l’entitat administrativa consuetudinària anomenada “Munigi”. Segons el mitjà de comunicació en línia 7sur7.cd: "Mudeyi Kifende, que es va proclamar i autoanomenar cap de l’agrupació Munigi en el territori de Nyiragongo al Kivu Nord, va ser assassinat divendres 22 d’octubre de 2021 per les Forces Armades de la RD Congo, a Bushara, en el mateix territori. Segons les autoritats, també volia impulsar una milícia en aquesta regió. Aquest cap autoproclamat es disputava el càrrec amb el diputat provincial, Olivier Kakoti, que va heretar el poder després de la mort del seu pare” [2]. Cal dir que no s’ha resolt mai cap conflicte, amb les comunitats involucrades, simplement disparant al cap del líder d’una de les parts del conflicte.
Més tard, els ànims es van desbordar quan la premsa va informar sobre l’evidència de què les autoritats de l’estatge de setge s’havien limitat a deixar les víctimes de l’erupció volcànica de maig de 2021 en un campament custodiat per la policia i l’exèrcit sense oferir cap mena d’assistència. “Un nen d’uns quatre anys va perdre la vida la nit de dimarts a dimecres del 19 de gener de 2022 en el campament de les víctimes de Kayembe, en el territori de Nyiragongo. Segons Samuel Byamungu, president dels damnificats que viuen en aquest campament, la fam és el motiu aquest primer cas de defunció de l’any 2022. Per a ell, la situació de les víctimes de l’erupció del 22 de maig de 2021 que viuen en els campaments en el territori de Nyiragongo és un calvari”[3].
Queda clar, per tant, que aquestes autoritats no poden afrontar les seves responsabilitats sense una dinàmica de reivindicacions al peu del carrer. Potser no és gaire evident, però construir una democràcia des de baix és perfectament factible. I, de fet, ja s’estan portant a terme diverses oportunitats per fer-ho possible. Un exemple n’és el compromís cívic de les organitzacions de la societat civil, la sindicalització dels gremis i l’acceleració de la consciència pública mitjançant les xarxes socials.

La saviesa africana ens ensenya que “cap dona no riu amb les dents d’una altra dona”[4].
Amb el lema: “Tot per a la realització de les dones”, la “Casa de la Dona” va obrir les portes a Goma, l’any 2010, tal com explica Valérie Wasso, la seva coordinadora. Allà, les persones beneficiàries tenen accés a diverses formacions i informacions. S’ofereixen cursos per tal de garantir la independència socioeconòmica del les dones. Però, sobretot, durant aquest període d’administració militar que imposa tota mena de restriccions, amb aquesta Casa, el Kivu Nord està aconseguint tenir un espai on es fomenta el sorgiment de dones compromeses amb tasques que canvien el món. Dels seus intercanvis, en surten idees que situen la seva lluita en el moviment global per l’emancipació de les dones, tot plegat a partir d’aquest espai de llibertat d’expressió. Així, quin és el lloc de les dones a l’espai públic? “Passant de la revolta al realisme, Adelaida es lamenta de què les dones només es vulguin alliberar dels costums retrògrads perquè les menyspreen, sense pensar en què cal fer amb les pràctiques consuetudinàries que són positives. Segons ella, s’han d’abolir els costums retrògrads i, alhora, valorar els costums positius. A més a més, remarca que cal modernitzar les institucions ancestrals mitjançant l’educació de les dones, cal informar i formar les progenitores”[5]. És tot un debat!!

Sense referents ni persones reals que portin a terme dinàmiques, el canvi continua sent teòric. Es per això que la tasca d’aquestes dones és qüestionar responsabilitats. Tant és així que diverses personalitats del Kivu Nord estan portant a terme lluites molt inspiradores, i algunes d’elles, fins i tot, estant guanyant premis de reconeixement internacional.
 
Justine Masika
Segons l’enciclopèdia lliure en línia, Viquipèdia, “Justine Masika Bihama, nascuda l’any 1966, és una militant congolesa. És fundadora de l’ONG ‘Synergie des Femmes pour les Victimes de Violence Sexuelle (SFVS)’ i treballa per a millorar la vida de les dones rurals, defensar els drets dels homes i les dones i ajudar les víctimes de la guerra, especialment les dones víctimes de violència sexual. Aquesta tasca la porta a terme, especialment, a la província del Nord-Kivu, i també ha militat per la justícia, en un sentit més ampli, a altres territoris de la República Democràtica del Congo (RDC). Ha rebut, en diverses ocasions, amenaces de detenció o de mort”. Recorrent la RD Congo d’est a oest, Ruanda i Burundi, utilitza la denúncia com a palanca de canvi per la condició de les dones a la regió africana dels Grans Llacs.
 
Julienne Lusenge
Presidenta de l’ONG SOFEPADI (Solidarité des Femmes pour la Paix et le Développement Intégral), amb seu a Beni, al Kivu Nord, va rebre el premi del Departament d’Estat dels EUA,’International Women of Courage Awards’’. Aquest premi guardona dones d’arreu del món que demostren tenir un valor i un lideratge excepcional al servei de la pau, la justícia, els Drets Humans, la igualtat de gènere i l’empoderament de les dones, sovint amb un gran risc i sacrifici persona. Es dedica a identificar i portar a terme les seves reivindicacions, en comptes de limitar-se a queixar-se.
 
Camille Ntoto
Capellà que va fundar l’organització sense ànim de lucre "Un Jour Nouveau", amb seu a Goma, en el Kivu Nord. En una entrevista a la ràdio de l’ONU OKAPI, "explica la feina de la seva estructura, especialitzada en el lideratge, l’educació i l’esperit empresarial del jovent per al desenvolupament de la RD Congo. Creu que és possible canviar el/ la congolès/a, però se li a d’oferir un lideratge exemplar que li permeti pensar d’una manera diferent. També anima persones empresàries congoleses, especialment al jovent, a treballar en el projecte, a desenvolupar-lo per a què, tard o d’hora, la preparació doni els seus fruits” [6]. En definitiva, a través de la seva “Académie de Leadership”, que ja ha format a centenars de joves, defensa el lideratge transformacional.
 
Joël Tembo Vwira
Tot i que l’esperit empresarial cada cop es percep més com una solució a la crisi economia i social, fins al punt que el Banc Mundial té un programa amb la RDC per a finançar milers d’iniciatives empresarials arreu del país, no tothom és emprenedor. I aquí rau la diferència de la intervenció de Joël Tembo, gràcies a la incubadora de start-ups ''Kivu Entrepreneurs'' amb seu a Goma. Amb la intenció d’aconseguir l’“Académie de l’Entrepreneuriat”, el seu somni és convèncer el jovent de la importància de professionalitzar qualsevol activitat lucrativa.



Denúncia, reivindicació, lideratge transformador o professionalització de les activitats lucratives. Al cap i a la fi, el canvi només és possible si es basa en la mobilització, a partir dels interessos reals de la gent, i si es construeix a partir dels coneixements adquirits per les persones que afronten els seus propis reptes. Per tal que hi hagi un acompanyament, és necessari una anàlisi permanent del context que identifiqui l’evolució dels paràmetres que provoquen el canvi que es busca i que mesuri la relació de forces en la lluita, per tal que triomfi la resistència popular davant l’opressió, l’explotació i l’alineació.
 
I així, les dones, portadores de vida, podrien gaudir plenament dels espais que elles mateixes aconsegueixen mitjançant les seves tasques, contribuint en l’equilibri necessari per a què la societat avanci. A tal efecte, encara falta trobar claus efectives per al reconeixement de les capacitats i les habilitats de les dones en l’esfera pública, per tal d’aconseguir una evolució positiva de les mentalitats, que fomenti la seva participació a qualsevol nivell dels òrgans de decisió.
 
Es tracta de donar suport a la següent premissa, que moltes persones compartim: “El lideratge local ha de ser la norma, no l’excepció”. Les consultes participatives han de servir per a acumular coneixements i saber quines són les prioritats que s’han de portar a terme davant de catàstrofes quotidianes complexes. A més a més, la creació i l’enfortiment de les institucions locals genera que la població comparteixi i expressi les seves necessitats i les seves prioritats. Per últim, la col·laboracions positives i la creació d’un clima de confiança amb els agents externs s’ha de plantejar com un esforç continu i a llarg termini, per tal que el lideratge local es respecti i s’utilitzi com a base per a l’acció, i no pas al revés”[7]_.

Goma, 21 de febrer 2022
Prosper Hamuli Birali

---

Insereix aquí el cos del text.