Hem estat, no fa gaire, amb la Paulina Ríos i la Mariana Morales, dues periodistes mexicanes que són entre nosaltres acollides durant sis mesos a Catalunya per un programa que gestiona la Taula per Mèxic, i amb la Fereshteh Rafat i el Feridoon Aryan, dona i home periodistes de l’Afganistan que són a Catalunya en condició de refugiats. Hem departit amb elles i amb en Feridoon en sengles esmorzars organitzats pel Grup de Treball de Periodisme Solidari del Col·legi de Periodistes de Catalunya.
Paulina i Mariana viuen i treballen respectivament als estats mexicans d’Oaxaca i Chiapas. Segons Paulina, coneguda mediàticament com a Pau i creadora de la publicació digital Página 3, Oaxaca ha esdevingut un dels estats més violents de Mèxic. Quan no la violència a mans del crim organitzat del narcotràfic, és la comesa pels sicaris a les ordres dels interessos econòmics per la possessió de la terra per destinar-la a explotacions agroindustrials o per beneficiar-se en obres d’infraestructura. El cas de l’assassinat, a mitjan febrer, del periodista Heber López a la població costanera de Salina Cruz, n’és un exemple: aquest periodista només va publicar al portal Web que dirigia els possibles interessos d’una autoritat que no volia deixar el seu càrrec per no veure’s apartada del control de les obres d’una escullera vinculada al conjunt d’infraestructures de l’interoceànic de l’istme de Tehuantepec. La causa del seu assassinat encara és en procés d’investigació. Amb ell ja són cinc els periodistes assassinats en menys de dos mesos a Mèxic.
Pau i Mariana coincideixen a dir que el crim organitzat que abans el veien allunyat, al nord del país, ara està present en el dia a dia de diversos estats de tota la federació. Després d’aquest assassinat, Pau explica que moltes companyes de professió se li acostaven per dir-li que ja no volien publicar, que què feien. I reflexionava: “Són cops molt durs que et fan pensar si publicar una informació o un reportatge val una vida. I ens posa en crisi a totes”. A Chiapas mateix abans els grups paramilitars, concentrats principalment en els Altos de Chiapas, servien als cacics i als polítics en disputes de terres, sobretot, i ara serveixen al crim organitzat relacionat amb el narcotràfic i el tràfic d’armes, estenent la seva activitat criminal per la costa del Pacífic i la frontera amb Guatemala. És el testimoni de Mariana, que afegeix que a aquestes zones la gent s’ha acostumat a viure enmig del foc creuat entre els diferents grups delictius, on els nens ja no van a l’escola, les dones viuen en una crisi emocional permanent i els camperols es desplacen a feinejar a les seves terres quan pensen que ja no corren perill. Mentrestant, els governs i molts periodistes es dediquen a comptar les agressions, però no pas a desarmar els grups armats o a investigar el tràfic d’armes.
Totes dues denuncien la passivitat, quan no la complicitat, dels diferents governs. Els menys fiables són els governs locals, on la corrupció està ben enquistada. Quan la Mariana va fer reportatges sobre les caravanes de migrants procedents dels països centreamericans l’any 2017, informava sobre la important ajuda del govern federal en alimentació per els migrants. Però després comprovava que el que els arribava al plat no era més que arròs amb “frijoles”, i aquest abús provocava rebel·lions entre els migrants. Un altre cas de la corrupció de les autoritats locals es donava quan aquestes airejaven que contractaven serveis privats molt cars per la cura dels migrants i, en canvi, aquests es queixaven que no els havia arribat cap de les atencions mèdiques promeses. “Jo, el que veig, parlant amb les companyes, és que hi ha un desastre emocional molt gran entre nosaltres. Treballar amb el dolor de les persones, amb el dolor aliè, en aquests temes tant espinosos, et colpeja el cos, la ment i l’esperit. Y et provoca cansament.”
La preparació d’una llei per part de la Secretaria de Governació sobre el mecanisme de protecció per a periodistes i persones defensores de drets humans, ambientals, sindicalistes, entre d’altres, genera tota mena de desconfiança, perquè el govern federal vol delegar la seva aplicació als governs dels estats. Ho deia ben clar Pau: “La majoria no estem d’acord amb aquesta reforma, perquè se li dona la responsabilitat de tenir cura dels periodistes als principals causants de les agressions que patim: les autoritats locals”. Pel poder, sigui polític, empresarial o del narco, el control de la informació és la clau per protegir la seva impunitat. A aquest poder li interessa qualsevol que porti un mòbil i publiqui a les xarxes, un fenomen que avui fa que aquesta gent ja se la pugui considerar periodista. Pau ens explicava que hi ha molts falsos periodistes que van a les conferències de premsa perquè se’ls paga diners: “Em va passar que jo vaig anar a una d’aquestes conferències de premsa i a l’hora d’entrar em van dir que ja no els hi quedava diners per pagar-me! Clar, jo els vaig dir que no m’importava, que jo hi anava perquè m’interessava el tema. Vaig sentir vergonya aliena”.
Segons diuen totes dues, la violència s’ha normalitzat i la gent viu sotmesa a la por. I també exercir el periodisme és molt complicat, envoltades com estan d’aquest ambient acoquinat. La Mariana mateixa, a l’hora d’informar d’uns fets en els que podien haver-se produït malversacions i hi apareixien implicats narcos i una autoritat local, la van amenaçar que no publiqués res, que la policia ja havia informat del que ella estava investigant, i, per atemorir-la, li van recordar els casos de persones desaparegudes. Per això, ella diu que davant d’aquesta violència, la complexitat de les seves causes i com aturar-la, “arriba un moment en que ja no sé qui és qui. Fins i tot he parlat amb acadèmics que diuen saber-ho tot, i ni ells es posen d’acord”.
A més de la violència crònica en que viuen, totes dues han patit discriminació professional per raons de sexe. El masclisme estructural és molt alt. Només en els dos primers mesos de l’any s’han produït 21 feminicidis a Oaxaca. I quant a la professió, segons Pau, a les dones periodistes els costa més arribar a les fonts polítiques, per exemple. En el seu cas va haver de demostrar amb prou esforç que era capaç d’informar sobre política, perquè hi havia companys que li deien que se n’anés a fer les feines de casa seva. Tot i això, els treballs de sensibilització que han dut a terme els col·lectius de dones han ajudat a millorar el tracte informatiu de la dona als mitjans. Ara bé, les dones periodistes publiquen sovint col·lectivament per tenir una major protecció de grup davant les agressions. O en el cas de Mariana, el treball free lance ha estat l’única manera d’escriure per seguir publicant sobre el que ella creu important. I sovint ho fa dins d’un col·lectiu, com és el cas dels treballs que va fer sobre les migracions clandestines des de la frontera sud.
A l’Afganistan, com ja ha estat abastament informat, la bolcada política del país deixa un marge de llibertat gairebé nul per a les dones. I el control oi la pressió és més alta per les dones periodistes. En el cas de la Fereshteh, ella treballava principalment amb dones víctimes de la violència a Herat, a l’oest del país. La tasca periodística, la desenvolupava a les xarxes socials, el lloc més neutre on podia publicar. I amb la nova situació el 90% dels periodistes han marxat, com ella ha hagut de fer, perquè no podien viure en una premsa controlada pels talibans, ni sota la pressió constant de les amenaces. Les úniques dones que segueixen treballant com a periodistes ho fan sota la doctrina talibana. La censura sobre la realitat de les dones és total a l’Afganistan. Però potser la invisibilitat és més gran més enllà de Kabul. A Herat i a tot l’àmbit de l’oest, per exemple, no hi ha dones que treballin a la televisió, perquè a poc a poc, les han anat acomiadant. Fins i tot, els talibans eliminen els comptes de les dones de les xarxes socials. Així, doncs, les periodistes més importants han pogut sortir. S’hi han volgut quedar, en canvi, algunes activistes que tenen familiars, i que viuen amagades.
Les més agosarades segueixen oferint resistència, però en general tenen por al futur amb el nou règim establert al país. I com que la informació està absolutament controlada pels talibans, les poques notícies que poden escapar del control del règim surten a través d’algunes xarxes socials.
Paulina i Mariana viuen i treballen respectivament als estats mexicans d’Oaxaca i Chiapas. Segons Paulina, coneguda mediàticament com a Pau i creadora de la publicació digital Página 3, Oaxaca ha esdevingut un dels estats més violents de Mèxic. Quan no la violència a mans del crim organitzat del narcotràfic, és la comesa pels sicaris a les ordres dels interessos econòmics per la possessió de la terra per destinar-la a explotacions agroindustrials o per beneficiar-se en obres d’infraestructura. El cas de l’assassinat, a mitjan febrer, del periodista Heber López a la població costanera de Salina Cruz, n’és un exemple: aquest periodista només va publicar al portal Web que dirigia els possibles interessos d’una autoritat que no volia deixar el seu càrrec per no veure’s apartada del control de les obres d’una escullera vinculada al conjunt d’infraestructures de l’interoceànic de l’istme de Tehuantepec. La causa del seu assassinat encara és en procés d’investigació. Amb ell ja són cinc els periodistes assassinats en menys de dos mesos a Mèxic.
Pau i Mariana coincideixen a dir que el crim organitzat que abans el veien allunyat, al nord del país, ara està present en el dia a dia de diversos estats de tota la federació. Després d’aquest assassinat, Pau explica que moltes companyes de professió se li acostaven per dir-li que ja no volien publicar, que què feien. I reflexionava: “Són cops molt durs que et fan pensar si publicar una informació o un reportatge val una vida. I ens posa en crisi a totes”. A Chiapas mateix abans els grups paramilitars, concentrats principalment en els Altos de Chiapas, servien als cacics i als polítics en disputes de terres, sobretot, i ara serveixen al crim organitzat relacionat amb el narcotràfic i el tràfic d’armes, estenent la seva activitat criminal per la costa del Pacífic i la frontera amb Guatemala. És el testimoni de Mariana, que afegeix que a aquestes zones la gent s’ha acostumat a viure enmig del foc creuat entre els diferents grups delictius, on els nens ja no van a l’escola, les dones viuen en una crisi emocional permanent i els camperols es desplacen a feinejar a les seves terres quan pensen que ja no corren perill. Mentrestant, els governs i molts periodistes es dediquen a comptar les agressions, però no pas a desarmar els grups armats o a investigar el tràfic d’armes.
Totes dues denuncien la passivitat, quan no la complicitat, dels diferents governs. Els menys fiables són els governs locals, on la corrupció està ben enquistada. Quan la Mariana va fer reportatges sobre les caravanes de migrants procedents dels països centreamericans l’any 2017, informava sobre la important ajuda del govern federal en alimentació per els migrants. Però després comprovava que el que els arribava al plat no era més que arròs amb “frijoles”, i aquest abús provocava rebel·lions entre els migrants. Un altre cas de la corrupció de les autoritats locals es donava quan aquestes airejaven que contractaven serveis privats molt cars per la cura dels migrants i, en canvi, aquests es queixaven que no els havia arribat cap de les atencions mèdiques promeses. “Jo, el que veig, parlant amb les companyes, és que hi ha un desastre emocional molt gran entre nosaltres. Treballar amb el dolor de les persones, amb el dolor aliè, en aquests temes tant espinosos, et colpeja el cos, la ment i l’esperit. Y et provoca cansament.”
La preparació d’una llei per part de la Secretaria de Governació sobre el mecanisme de protecció per a periodistes i persones defensores de drets humans, ambientals, sindicalistes, entre d’altres, genera tota mena de desconfiança, perquè el govern federal vol delegar la seva aplicació als governs dels estats. Ho deia ben clar Pau: “La majoria no estem d’acord amb aquesta reforma, perquè se li dona la responsabilitat de tenir cura dels periodistes als principals causants de les agressions que patim: les autoritats locals”. Pel poder, sigui polític, empresarial o del narco, el control de la informació és la clau per protegir la seva impunitat. A aquest poder li interessa qualsevol que porti un mòbil i publiqui a les xarxes, un fenomen que avui fa que aquesta gent ja se la pugui considerar periodista. Pau ens explicava que hi ha molts falsos periodistes que van a les conferències de premsa perquè se’ls paga diners: “Em va passar que jo vaig anar a una d’aquestes conferències de premsa i a l’hora d’entrar em van dir que ja no els hi quedava diners per pagar-me! Clar, jo els vaig dir que no m’importava, que jo hi anava perquè m’interessava el tema. Vaig sentir vergonya aliena”.
Segons diuen totes dues, la violència s’ha normalitzat i la gent viu sotmesa a la por. I també exercir el periodisme és molt complicat, envoltades com estan d’aquest ambient acoquinat. La Mariana mateixa, a l’hora d’informar d’uns fets en els que podien haver-se produït malversacions i hi apareixien implicats narcos i una autoritat local, la van amenaçar que no publiqués res, que la policia ja havia informat del que ella estava investigant, i, per atemorir-la, li van recordar els casos de persones desaparegudes. Per això, ella diu que davant d’aquesta violència, la complexitat de les seves causes i com aturar-la, “arriba un moment en que ja no sé qui és qui. Fins i tot he parlat amb acadèmics que diuen saber-ho tot, i ni ells es posen d’acord”.
A més de la violència crònica en que viuen, totes dues han patit discriminació professional per raons de sexe. El masclisme estructural és molt alt. Només en els dos primers mesos de l’any s’han produït 21 feminicidis a Oaxaca. I quant a la professió, segons Pau, a les dones periodistes els costa més arribar a les fonts polítiques, per exemple. En el seu cas va haver de demostrar amb prou esforç que era capaç d’informar sobre política, perquè hi havia companys que li deien que se n’anés a fer les feines de casa seva. Tot i això, els treballs de sensibilització que han dut a terme els col·lectius de dones han ajudat a millorar el tracte informatiu de la dona als mitjans. Ara bé, les dones periodistes publiquen sovint col·lectivament per tenir una major protecció de grup davant les agressions. O en el cas de Mariana, el treball free lance ha estat l’única manera d’escriure per seguir publicant sobre el que ella creu important. I sovint ho fa dins d’un col·lectiu, com és el cas dels treballs que va fer sobre les migracions clandestines des de la frontera sud.
A l’Afganistan, com ja ha estat abastament informat, la bolcada política del país deixa un marge de llibertat gairebé nul per a les dones. I el control oi la pressió és més alta per les dones periodistes. En el cas de la Fereshteh, ella treballava principalment amb dones víctimes de la violència a Herat, a l’oest del país. La tasca periodística, la desenvolupava a les xarxes socials, el lloc més neutre on podia publicar. I amb la nova situació el 90% dels periodistes han marxat, com ella ha hagut de fer, perquè no podien viure en una premsa controlada pels talibans, ni sota la pressió constant de les amenaces. Les úniques dones que segueixen treballant com a periodistes ho fan sota la doctrina talibana. La censura sobre la realitat de les dones és total a l’Afganistan. Però potser la invisibilitat és més gran més enllà de Kabul. A Herat i a tot l’àmbit de l’oest, per exemple, no hi ha dones que treballin a la televisió, perquè a poc a poc, les han anat acomiadant. Fins i tot, els talibans eliminen els comptes de les dones de les xarxes socials. Així, doncs, les periodistes més importants han pogut sortir. S’hi han volgut quedar, en canvi, algunes activistes que tenen familiars, i que viuen amagades.
Les més agosarades segueixen oferint resistència, però en general tenen por al futur amb el nou règim establert al país. I com que la informació està absolutament controlada pels talibans, les poques notícies que poden escapar del control del règim surten a través d’algunes xarxes socials.
