Aspiro a aquest principi cada cop que treballo, però en els últims anys s'ha tornat difícil de seguir, ja que el conflicte entre el nostre exèrcit i el grup rebel M23, recolzat per Ruanda, ha pressionat massivament els periodistes locals perquè donin suport a un bàndol de la guerra o a l'altre.
 Les parts en conflicte i els seus entusiastes seguidors assetgen regularment els periodistes, acusant-nos de donar suport a Ruanda i l'M23, o al govern congolès i a les seves milícies progovernamentals. Les acusacions poden conduir a la nostra detenció, segrest, tortura i fins i tot la mort.
L'any passat em van arrestar mentre informava d'una història sobre com la guerra – que segons l'últim recompte ha desplaçat més d'1,5 milions de persones – estava afectant Goma, la ciutat més gran de l'est de la República Democràtica del Congo, la meva ciutat natal.
 
Els entrevistats em van dir que Goma s'havia militaritzat massa i s’havia tornat insegura, ja que l'exèrcit congolès, les milícies progovernamentals i els mercenaris estrangers progovernamentals s'havien desplegat en gran nombre, aparentment per protegir la ciutat.
 El contingut no va ser publicat mai, però la simple col·lecció de declaracions que criticaven el govern va ser suficient per justificar la meva detenció, un cop que la notícia del que estava fent va arribar a una comissaria de policia local.
Mentrestant, així com la llibertat de premsa s'ha erosionat a les regions controlades pel govern, a les zones que actualment estan sota el control de l'M23 predomina una situació similar.
 
Paul, un periodista que conec i que opera en una zona controlada per l'M23, em va explicar que està obligat a promoure la propaganda rebel. Quan els rebels van ocupar el seu poble, es va quedar perquè volia protegir la seva família, les seves pertinences i l'emissora de ràdio.
“Envio els missatges de l'M23 a la ràdio”, va afirmar en Paul, demanant que li canviés el nom, igual que totes les meves fonts d'aquest article. “Em temo possibles represàlies dels grups armats pro-Kinshasa, però no tinc cap altra opció.”
 
‘Som periodistes o propagandistes?’
 
L'M23 està liderat pels tutsis congolesos que diuen que estan lluitant perquè el govern congolès no va implementar un acord de pau el 2013 i perquè els tutsis corren risc per culpa de les milícies locals. No obstant això, es creu que qui estira els fils és Rwanda, utilitzant el grup per promoure els seus interessos a l'est de la RDC, on hi vol mantenir influència.
Els rebels s'han apoderat de grans porcions de territori, enviant centenars de milers de persones als campaments de les afores de Goma. La ciutat abans de la guerra tenia una població d'uns 1,5 milions de persones, i s’hi ha instal·lat el temor de que els rebels intentin apoderar-se’n.
Enmig d'aquesta confusió, recordo un portaveu del govern congolès que va visitar Goma en els primers dies del conflicte i va demanar als nombrosos periodistes de la ciutat que actuessin com a “periodistes patriòtics ” que serveixen als interessos de l'estat.
També recordo un portaveu de l'exèrcit que ens aconsellava confiar exclusivament en les comunicacions dels serveis oficials de l'exèrcit. Aquests també van demanar que tinguéssim el “patriotisme necessari”, recordant-nos que la RDC només té “un exèrcit”.
 
En una nota publicada a l'abril, un encarregat governamental dels mitjans de comunicació, que se suposa que ha de garantir la llibertat de premsa al país, va imposar la prohibició de difondre informació relacionada amb l'M23 sense fer referència a fonts oficials.
Emmanuel, un company periodista, va denunciar la decisió quan en vam parlar recentment. Va afirmar que la prohibició de qui és l’encarregat de defensar els periodistes congolesos, el fa còmplice de la supressió de la llibertat de premsa.
“Des de l'inici d'aquesta guerra, esperàvem treballar de manera independent i objectiva, però és impossible amb les noves directrius del govern congolès”, va dir Emmanuel. “Som periodistes o propagandistes?”
 
Detingut, amenaçat, silenciat
 
Tota aquesta pressió ha posat els periodistes en un embolic. Si informem d'incidents crítics amb el govern, som titllats de simpatitzants de Kigali i podem acabar a la presó. Però si decidim callar, ens arrisquem a perdre la nostra credibilitat i la nostra humanitat.
Hi ha moltes crítiques que s'haurien de fer al govern, que ha intentat aturar l'avanç de l'M23 contractant els serveis d'un conjunt de milícies locals conegudes col·lectivament com Wazalendo, que significa ‘patriotes’ en suahili.
Uns membres de la societat civil amb qui parlo sovint diuen que els soldats wazalendo i congolesos estan causant estralls a Goma i als camps de desplaçament, matant persones, robant-les i violant dones de manera regular.
 
Quan vaig anar a informar sobre això – realitzant la meva feina de mesurar les opinions de la gent sobre com les polítiques governamentals afecten les seves vides – agents de la policia em van acusar de pertorbar la pau de la ciutat i em van arrestar.
Abans del meu alliberament, un agent em va amenaçar la vida. “Sé que ets un periodista i que ets molt conegut a tota la ciutat, però jo tinc una pistola i et puc matar ara mateix”, em va dir. “Tinguis en compte que estem en guerra. Puc fer el que vulgui amb tu.”
Les seves paraules, i el temps que vaig passar sota custòdia, em van deixar una ferida profunda. Actualment no estic expressant opinions personals o professionals sobre la guerra, tot i que, fins i tot això, fa que alguns em considerin com a persona sospitosa.
No soc l'únic periodista que ha passat per aquesta situació. John, un company de Goma, em va explicar que es va amagar al maig després d'entrevistar uns civils enfurismats que havien patit un atac amb bomba de l’M23 en un camp de desplaçats de la ciutat.
 
Els desplaçats van condemnar la pràctica de l'exèrcit congolès i els seus aliats de col·locar perillosament posicions defensives i armes pesades a prop del campament, cosa que deixa les persones del campament vulnerables al bombardeig dels rebels.
“És descoratjador veure el govern amenaçar-nos per fer la nostra feina”, em va dir John una setmana després d’amagar-se. “Ni tan sols em podia sentir segur a casa meva. Vaig haver d’escapar-me perquè volen que informem del que volen escoltar.”
Sens dubte, la situació dels periodistes és encara més difícil a les zones controlades per l’M23. Paul, el periodista que vaig esmentar abans, va dir que gairebé tots els seus col·legues van fugir quan va arribar l'M23, mentre que els que es van quedar tenen por de ser anomenats pro-ruandesos si la zona canvia de mans.
 
Rose, una periodista amb qui vaig parlar i que treballa en una emissora de ràdio comunitària en una part del territori de Rutshuru controlada pels rebels, va dir que la seva programació ha hagut de canviar significativament.
“Ja no podem operar lliurement en aquesta zona controlada pels rebels”, va afirmar. “Com a mesura de precaució, hem suspès determinats programes per problemes de seguretat. Actualment, ens centrem principalment en programes socials.”
David, un col·lega i amic, va dir que va haver de fugir del seu poble de Kiwanja després que els rebels l'amenacessin. Va explicar que estaven enfadats perquè havia estat documentant atrocitats dels rebels contra els civils dels voltants.
“Em vaig sentir insegur, ja que es van informar de forts combats al voltant de Kiwanja”, va afirmar Lambert David. “Vaig rebre amenaces de l'M23 dient que m'hauria de preparar per al pitjor si conquerien tot el poble. El primer que vaig fer al començar la jornada va ser anar-me’n cap a  Goma.”
 
 
Territori familiar
 
Tot i que el conflicte amb l'M23 ha estat especialment polaritzat – donant lloc a furioses guerres d'informació en línia o fora línia - , els periodistes de la RDC estan acostumats a ser maltractats per part del govern i dels grups armats.
El 2019, em van colpejar i em van ferir greument mentre cobria unes manifestacions que criticaven les polítiques del govern, liderat pel president Félix Tshisekedi, que ara està en el seu segon mandat.
Journaliste en Danger, un grup congolès de defensa dels drets humans, ha denunciat 523 atacs a la premsa – incloent 160 detencions, 123 casos en què els mitjans de comunicació van ser atacats, tancats o les seves emissions prohibides, i cinc periodistes assassinats – sota el govern de Tshisekedi.
Tot i així, les nostres lluites actuals son extremadament importants i m'han obligat a qüestionar el futur de la nostra professió. Durant quant de temps podem resistir la pressió per renunciar a la nostra independència i alinear-nos amb les narracions progovernamentals o pro-M23?
 
De moment, la meva prioritat és la seguretat de mi mateix i de la meva família, alguns dels quals es troben a Goma, mentre que altres es troben a zones controlades per l’M23. Però també voldria demanar a les parts en conflicte que reconeguin la importància de permetre als periodistes mantenir la seva neutralitat.
És fonamental que el públic ens vegi com a exemples de la veritat, dedicats a informar sobre els fets. Si les parts en conflicte busquen propagandistes, haurien de contractar algú per a aquest propòsit i deixar-nos a nosaltres, els periodistes, en pau.
 
Aquest article va ser publicat en col·laboració amb Egab. Editat per Muhammed Kotb i Philip Kleinfeld.