Diríem que el que ens va colpejar més va ser la Nariman El Chamaa, perquè ens va dibuixar una situació al Líban absolutament caòtica i d’emergència humanitària. Aquest país, que du en la seva història 40 anys de conflictes i 15 de guerra civil, viu ara, segons la Nariman, la crisi més gran dels darrers 150 anys: talls de llum de fins a dos dies, hospitals que no poden fer operacions quirúrgiques i persones que moren perquè no poden ser assistides o un nivell de pol·lució molt alt. El salari mitjà ha caigut fins els 33 euros al mes, amb el que és impossible cobrir l’allotjament, el transport o la benzina, que ha pujat de preu 12 vegades en els darrers mesos. Una dada important: la pobresa ja afecta el 80% de la població.
Líban, voltat de països en conflicte -Síria, Palestina i Israel- tensa la corda de la supervivència política entre l’Iran, el Estats Units i França, els quals donen suport, respectivament, a Hesbol·là, que té un grup armat, i al règim. Un règim que després de l’explosió al port de Beirut, l’agost de 2019, ja va pel quart canvi de primer ministre. Després d’aquella explosió fatídica, les revoltes han estat una constant, arran del descontentament d’una societat farta de la corrupció i el desgovern del país. Aquest caos vol trobar una sortida amb la creació de partits polítics nous.
La crisi actual ha servit també perquè aparegui un corrent, que s’estén entre els periodistes, d’apostar per un estat laic contrari a la divisió en ètnies i religions, que porten als polítics, fins ara, a barallar-se per governar el país. Aquest periodisme, però, ha hagut de crear publicacions en magazines, ja que no poden exercir-lo en els mitjans convencionals, exposat com estaria a ser objectiu d’atacs violents com a represàlia.
Tanmateix, si la professió l’exerceix una dona, als problemes abans esmentats s’hi afegeixen més dificultats pel sol fet de pertànyer al sexe femení. A diferència dels homes, les dones periodistes no poden anar soles a cobrir una informació, perquè poden ser assetjades sexualment. I si no directament, poden amenaçar la seva família, com li va passar quan la Nariman va publicar, el 2013, una crítica sobre la pol·lució dels residus marins. Van enviar sicaris fins a Gàmbia, on hi vivia el seu fill, per amenaçar-lo.
Tot i que ara hi ha més presència de dones als mitjans audiovisuals, en general, per trobar feina als mitjans de comunicació, les dones han de rebre el suport d’un partit polític amb el que han hagut d’alinear-se.
La Nariman, que presideix l’ONG Donia per al Desenvolupament Sostenible, es queixa de que no hi ha al Líban organitzacions que donin suport a les periodistes que pateixen violència de gènere. Aquest fet ha esperonat les mateixes dones periodistes per crear un sindicat per defensar els seus drets en l’exercici de la professió als mitjans, ja que el sindicat oficial es limita a emetre informes, no pas a iniciar processos de defensa.
La sorpresa del matí va arribar del testimoni de l’egípcia Sahar Talaat, professora de la Future University de El Caire, en referir-se a l’ascens important de dones periodistes que entren en l’escena mediàtica. A les universitats de El Caire hi ha un 70% d’alumnes matriculades als estudis de Comunicació. I en els mitjans de comunicació les dones s’han anat especialitzant en camps concrets de la informació, al temps que han pujat en l’assumpció de càrrecs directius i com a propietàries de pàgines web. També, a les zones rurals, han augmentat les dones que es dediquen a la informació, si bé, en aquest cas utilitzen prioritàriament les pàgines webs i les xarxes socials.
Segons Sahar, aquesta participació de la dona en els mitjans ha contribuït en recollir i denunciar els assetjaments i les agressions sexuals que pateixen les dones. Però, sobretot, en aquesta pro activitat en favor de la visualització de la dona té molt a veure el gran ús que es fa al país de les xarxes socials. Qualsevol fet és ràpidament difós per les xarxes i, en conseqüència, els mitjans convencionals es veuen empesos a fer-se’n ressò. Tanmateix, encara hi ha una presència molt alta del patriarcat en el si de la societat. Un exemple és que encara es prioritzi l’educació dels nens per damunt de les nenes.
Egipte, que va tenir una revolta important durant les anomenades “primaveres àrabs” quan l’ocupació de la plaça Tahrir l’any 2011, va alliberar-se del tirà Hosni Mubarak i va escollir l’islamista Mohamed Morsi, per acabar en el cop d’estat militar d’Abdelfatah al-Sisi. El fet que al-Sisi acabés amb un règim islamista que portava el país a la ruïna, tot i haver estat escollit democràticament, va ser ben rebut per àmplies capes de la societat. Per això, segons Sahar, a Egipte hi ha un respecte gran pels militars. Fins i tot, les famílies aprecien molt que els fills entrin en l’exèrcit.
Tot i el control de l’aparell de l’estat, la valoració de bona part de la societat pel que fa a l’evolució de l’economia i les passes visibles cap a la modernització està aconseguint estabilitat en el país, tot i que encara hi ha força camí per sortir de la pobresa. Però l’experiència de la revolta de 2011 ha influït en que comenci a haver corrents polítiques en els darrers tres anys que van empenyent per canviar les lleis civils. Aquest canvi, de mica en mica més visible a la societat, es detecta també en l’aparició de moltes associacions que lluiten per a abordar els problemes socials, els drets de les dones i que les seves accions tinguin ressò mediàtic.
Per Sahar, l’ocupació de la plaça Tahrir, enormement televisada i difosa a les xarxes socials, té molt a veure en aquesta evolució de la comunicació a través de les noves formes de difusió i en el canvi que s’està experimentant en la societat egípcia.
Amina Ibnou-Cheikh dirigeix la revista “El món amazic” al Marroc. Va coincidir amb l’egípcia Tahar en que el paper dels militars també és molt respectat al seu país, perquè és sinònim d’estabilitat. Quant al règim de Rabat, ella, com a directora de la publicació, també es mostra molt agraïda de l’ajut que van rebre del govern durant la crisi de la pandèmia i que es va materialitzar en fer-se càrrec del salari dels periodistes. Però és que durant la pandèmia va haver una llibertat d’expressió poc habitual. La gent seguia l’evolució de la pandèmia, alhora que es preocupava per temes relacionats amb el drets humans.
El Marroc, que també va tenir una “primavera àrab” el 2011, va haver d’abordar aquell any una reforma constitucional per les pressions de les revoltes. Amina, especialitzada en drets humans, en la defensa de la cultura i en la llengua amazic, va assenyalar que en aquesta reforma va haver un canvi en el reconeixement del poble amazic, destacant, com a mesura més visible, la incorporació de la llengua tamazic a les llengües oficials del país. D’aquí que Amina valori la millora de les relacions del poble amazic amb el poder, ja que disminueixen les tensions i conflictes històrics del regne hashemita amb un poble que representa el 40% dels habitants del Marroc.
Quant a les dones, Amina reconeix que tot i ser majoria a les facultats de comunicació, això no es reflexa a les redaccions dels mitjans, i menys encara en accedir als càrrecs de responsabilitat. Com també succeeix a Egipte, les dones periodistes són molt més actives a les xarxes socials i a Youtube, per exemple. De fet, el paper de les dones en el periodisme respon a la masculinització de l’espai social, que està dominat pels homes.
Líban, voltat de països en conflicte -Síria, Palestina i Israel- tensa la corda de la supervivència política entre l’Iran, el Estats Units i França, els quals donen suport, respectivament, a Hesbol·là, que té un grup armat, i al règim. Un règim que després de l’explosió al port de Beirut, l’agost de 2019, ja va pel quart canvi de primer ministre. Després d’aquella explosió fatídica, les revoltes han estat una constant, arran del descontentament d’una societat farta de la corrupció i el desgovern del país. Aquest caos vol trobar una sortida amb la creació de partits polítics nous.
La crisi actual ha servit també perquè aparegui un corrent, que s’estén entre els periodistes, d’apostar per un estat laic contrari a la divisió en ètnies i religions, que porten als polítics, fins ara, a barallar-se per governar el país. Aquest periodisme, però, ha hagut de crear publicacions en magazines, ja que no poden exercir-lo en els mitjans convencionals, exposat com estaria a ser objectiu d’atacs violents com a represàlia.
Tanmateix, si la professió l’exerceix una dona, als problemes abans esmentats s’hi afegeixen més dificultats pel sol fet de pertànyer al sexe femení. A diferència dels homes, les dones periodistes no poden anar soles a cobrir una informació, perquè poden ser assetjades sexualment. I si no directament, poden amenaçar la seva família, com li va passar quan la Nariman va publicar, el 2013, una crítica sobre la pol·lució dels residus marins. Van enviar sicaris fins a Gàmbia, on hi vivia el seu fill, per amenaçar-lo.
Tot i que ara hi ha més presència de dones als mitjans audiovisuals, en general, per trobar feina als mitjans de comunicació, les dones han de rebre el suport d’un partit polític amb el que han hagut d’alinear-se.
La Nariman, que presideix l’ONG Donia per al Desenvolupament Sostenible, es queixa de que no hi ha al Líban organitzacions que donin suport a les periodistes que pateixen violència de gènere. Aquest fet ha esperonat les mateixes dones periodistes per crear un sindicat per defensar els seus drets en l’exercici de la professió als mitjans, ja que el sindicat oficial es limita a emetre informes, no pas a iniciar processos de defensa.
La sorpresa del matí va arribar del testimoni de l’egípcia Sahar Talaat, professora de la Future University de El Caire, en referir-se a l’ascens important de dones periodistes que entren en l’escena mediàtica. A les universitats de El Caire hi ha un 70% d’alumnes matriculades als estudis de Comunicació. I en els mitjans de comunicació les dones s’han anat especialitzant en camps concrets de la informació, al temps que han pujat en l’assumpció de càrrecs directius i com a propietàries de pàgines web. També, a les zones rurals, han augmentat les dones que es dediquen a la informació, si bé, en aquest cas utilitzen prioritàriament les pàgines webs i les xarxes socials.
Segons Sahar, aquesta participació de la dona en els mitjans ha contribuït en recollir i denunciar els assetjaments i les agressions sexuals que pateixen les dones. Però, sobretot, en aquesta pro activitat en favor de la visualització de la dona té molt a veure el gran ús que es fa al país de les xarxes socials. Qualsevol fet és ràpidament difós per les xarxes i, en conseqüència, els mitjans convencionals es veuen empesos a fer-se’n ressò. Tanmateix, encara hi ha una presència molt alta del patriarcat en el si de la societat. Un exemple és que encara es prioritzi l’educació dels nens per damunt de les nenes.
Egipte, que va tenir una revolta important durant les anomenades “primaveres àrabs” quan l’ocupació de la plaça Tahrir l’any 2011, va alliberar-se del tirà Hosni Mubarak i va escollir l’islamista Mohamed Morsi, per acabar en el cop d’estat militar d’Abdelfatah al-Sisi. El fet que al-Sisi acabés amb un règim islamista que portava el país a la ruïna, tot i haver estat escollit democràticament, va ser ben rebut per àmplies capes de la societat. Per això, segons Sahar, a Egipte hi ha un respecte gran pels militars. Fins i tot, les famílies aprecien molt que els fills entrin en l’exèrcit.
Tot i el control de l’aparell de l’estat, la valoració de bona part de la societat pel que fa a l’evolució de l’economia i les passes visibles cap a la modernització està aconseguint estabilitat en el país, tot i que encara hi ha força camí per sortir de la pobresa. Però l’experiència de la revolta de 2011 ha influït en que comenci a haver corrents polítiques en els darrers tres anys que van empenyent per canviar les lleis civils. Aquest canvi, de mica en mica més visible a la societat, es detecta també en l’aparició de moltes associacions que lluiten per a abordar els problemes socials, els drets de les dones i que les seves accions tinguin ressò mediàtic.
Per Sahar, l’ocupació de la plaça Tahrir, enormement televisada i difosa a les xarxes socials, té molt a veure en aquesta evolució de la comunicació a través de les noves formes de difusió i en el canvi que s’està experimentant en la societat egípcia.
Amina Ibnou-Cheikh dirigeix la revista “El món amazic” al Marroc. Va coincidir amb l’egípcia Tahar en que el paper dels militars també és molt respectat al seu país, perquè és sinònim d’estabilitat. Quant al règim de Rabat, ella, com a directora de la publicació, també es mostra molt agraïda de l’ajut que van rebre del govern durant la crisi de la pandèmia i que es va materialitzar en fer-se càrrec del salari dels periodistes. Però és que durant la pandèmia va haver una llibertat d’expressió poc habitual. La gent seguia l’evolució de la pandèmia, alhora que es preocupava per temes relacionats amb el drets humans.
El Marroc, que també va tenir una “primavera àrab” el 2011, va haver d’abordar aquell any una reforma constitucional per les pressions de les revoltes. Amina, especialitzada en drets humans, en la defensa de la cultura i en la llengua amazic, va assenyalar que en aquesta reforma va haver un canvi en el reconeixement del poble amazic, destacant, com a mesura més visible, la incorporació de la llengua tamazic a les llengües oficials del país. D’aquí que Amina valori la millora de les relacions del poble amazic amb el poder, ja que disminueixen les tensions i conflictes històrics del regne hashemita amb un poble que representa el 40% dels habitants del Marroc.
Quant a les dones, Amina reconeix que tot i ser majoria a les facultats de comunicació, això no es reflexa a les redaccions dels mitjans, i menys encara en accedir als càrrecs de responsabilitat. Com també succeeix a Egipte, les dones periodistes són molt més actives a les xarxes socials i a Youtube, per exemple. De fet, el paper de les dones en el periodisme respon a la masculinització de l’espai social, que està dominat pels homes.
