Hi ha 5,5 milions de persones desplaçades internes, 1,2 milió de persones retornades i 517.140 persones refugiades i sol·licitants d’asil en els països veïns. Només durant l’any 2021, es calcula que hi ha 1,5 milions de persones que es van veure obligades a desplaçar-se, principalment pels atemptats, afrontaments armats o conflictes territorials o intercomunitaris. Algunes d’aquestes persones s’han hagut de traslladar diverses vegades arran de la violència contínua[i].
La regió del Kivu Nord, especialment a Goma, ciutat que es troba a la frontera amb Ruanda, és una de les zones més conflictives d’Àfrica, on es pateixen les conseqüències d’una guerra latent des de 1996. La població rural està emigrant cap a la ciutat per seguretat i s’hi sumen milions de persones desplaçades pel conflicte armat. En un context així, les dones adolescents i la població infantil són les més vulnerables. Malauradament, només han conegut la guerra i la xifra de dones víctimes de greus violacions de Drets Humans no para d’augmentar. La societat congolesa és una societat patriarcal en què les dones viuen en desigualtat envers els homes. Les dones continuen patint els pitjors estralls de la pobresa i l’analfabetisme, són víctimes de violència, tenen una participació política baixa, la majoria no tenen un salari remunerat en l’economia i pateixen greus violacions de drets civils, sexuals i reproductius.
L’Oficina Conjunta de Drets Humans de les Nacions Unides a la República Democràtica del Congo (RDC) segueix de prop la situació dels Drets Humans, fent-ne anàlisis de les tendències al país. Aquestes tendències es comuniquen periòdicament a les autoritats per tal que portin a terme les mesures necessàries, incloent-hi l’empresonament dels presumptes autors de les violacions de Drets Humans documentades i l’assistència a la conferència de premsa bimensual de l’ONU. Aproximadament el 94% de les violacions documentades al novembre de 2021 es van cometre a les províncies afectades pel conflicte (752 violacions) i van provocar la mort de 379 persones civils, com a mínim (276 homes, 70 dones i 33 infants). Tal com va passar el mes anterior, els combatents dels grups armats van ser els principals autors de les violacions en aquestes províncies (65%). De totes les parts del conflicte, els soldats de les FARDC van ser qui van cometre la xifra més gran de violacions a les províncies afectades pel conflicte. Mentre que, dels grups armats, els combatents de Nyatura van ser qui van cometre la xifra més gran de violacions documentades. De nou, la majoria de les violacions i els abusos es van registrar a la província del Kivu Nord (443 violacions, és a dir, el 59% de las violacions comeses en aquestes províncies), seguida d’Ituri (104 violacions), Tanganica (96 violacions) i el Kivu Sud (58 violacions).[2]
Els drets educatius
En l’àmbit educatiu, hi ha hagut millores molt importants al país. La taxa de finalització d’educació primària, per exemple, ha augmentat considerablement, passant del 29% a l’any 2002 fins a l’any 70% a l’any 2014. Tanmateix, continua sent un dels països amb la xifra més gran d’infants sense escolaritzar. Es calcula que 3,5 milions, és a dir, el 26,7% dels nens i nenes en edat d’escolarització primària, no estan escolaritzats, dels quals n’hi ha 2,75 milions que viuen a zones rurals. A més a més, hi ha molts reptes pel que fa a la qualitat, governança i disparitats. A la província del Kivu Nord, si es segreguen els resultats per sexe, s’observa que les nenes de 15 a 17 anys tenen més probabilitats de no estar escolaritzades. De fet, el 43% no disposen d’aquest indicador, davant del 22,8% dels nens[3].
El dia 20 de agost de 2019, Tina Salama, portaveu del president Félix Tshisekedi, va anunciar que a partir d’aleshores, per als nens i nenes, l’ensenyament seria gratuït. L’objectiu era garantir que els nens i nenes, especialment els que provenen de famílies i comunitats amb ingressos baixos, tinguessin accés a una educació bàsica. Però la falta de finançament i malversació de fons assignats no ha permès que l’escola gratuïta arribés al Kivu Nord. En concret, s’observen accions i activitats d’ONG com Ghovodi[4] que treballa amb 20 escoles (Kivu Nord) en el marc del projecte Escoles Sense Murs que es porta a terme amb la col·laboració de BICE[5]. Segons Ghovodi, les matrícules de 2020-2021 han disminuït un 10% arran de l’augment de la pobresa. Però també perquè diverses noies es van quedar embarassades durant el confinament de la Covid-19 i perquè les seves famílies no les deixaven tornar a l’escola.
Actualment el BICE treball amb tres socis locals al Kivu Nord i Sud. Ghovodi, Cor Sense Fronteres i Peder en dos projectes. L’un en el marc del programa Escoles sense Murs sobre la reinserció social i professional de joves víctimes de violència sexual. I l’altre creat a principis de febrer de 2021 per ajudar les famílies vulnerables a afrontar la crisi sanitària i socioeconòmica. Les accions inclouen suport alimentari d’emergència i ajuda per crear activitats que generin ingressos.
Els drets econòmics i socials
En termes econòmics, la província del Kivu Nord té una economia dominada per activitats agropecuàries amb dos pols econòmics principals (el pol nord amb Butembo i el pol sud amb Goma). En general, la producció agrícola és tradicional i es caracteritza per la falta de terres, bens agrícoles i mà d’obra. La província és un excel·lent destinació turística per la varietat de flor i fauna, i també pel seu terreny tan accidentat i ple de llacs i rius. Tanmateix, des dels anys 90 el turisme està de baixa per les guerres i la inseguretat que provoca la presència de grups armats. Aquesta província té un potencial miner baix en comparació amb altres províncies del país. Tot i així, aquest potencial no és menyspreable. La cassiterita (òxid d’estany), la columbita-tantalita (òxid mixt de tàntal) i el niobi (coulomb) s’extreuen des de l’època colonial. A més a més, diuen que el llac Kivu conté prop de 50.000 milions de metres cúbics de gas metà que encara no s’han explotat[6].
Els confinaments de la Covid-19 i l’estat d’excepció declarat el 6 de maig de 2021 a Ituri i el Kivu Nord, arrasades per una violència interminable, van tenir efectes negatius per les famílies amb ingressos baixos. Aquestes famílies van perdre fonts d’ingressos bàsiques, tant a les zones rurals i urbanes com a les regions fronteres, arran del descens de la demanda de mà d’obra per a l’economia informal i per al comerç transfronterer. A les zones rurals, les dones ja no poden accedir a les terres agrícoles a causa de lla presència dels grups armats i la violència que exerceixen contra elles. “A part, les persones desplaçades que es veuen obligades a abandonar les seves terres, estalvis i cultius tenen dificultats per a viure a les zones de refugi.
En aquest sentit, Reagen Bangaghe president del parlament dels nens i nenes de Butembo, demana que tots els actors de totes les classes socials es responsabilitzin de l’educació dels nens i nenes que hagin estat explotats econòmicament. Es queixa de què les persones adultes els utilitzin per als seu propis interessos. Aquesta és una situació que denuncia el parlament dels nens i nenes de Butembo, ja que hi ha un gruix d’infants de la ciutat que no estan escolaritzats. Aquesta explotació prové de la pobresa de la seva família i del fet que siguin nens o nenes en situació de desplaçament, ja que no poden accedir al seu dret a l’educació. Això provoca que siguin explotats i utilitzats a la ciutat, fins i tot en bordells que s’estan creant, malgrat les activitats de sensibilització dels agents de protecció[7].
El dret a la salut
A la RDC, els drets a la salut es veuen molt afectats ja des d’un principi, el naixement. En termes generals, a salut de les congoleses es vulnerable arran de la debilitat del sistema sanitari, sumant-hi també ell nivells d’extrema pobresa. La pandèmia de Covid-19 va tenir una gran pressió sobre un sistema de salut que ja estava insuficientment finançat i desbordat, i sobre un personal sanitari mal pagat que també havia de respondre a les epidèmies d’ebola, xarampió i còlera. A la província del Kivu Nord, les taxes de falta d’accés a la salut, aigua, sanejament i protecció de la infància superen el 50%. També s’observen taxes significatives per falta de nutrició de nens i nenes menors de dos anys. A part, més d’una quarta part dels menors de cinc anys o més no té accés a l’educació. Les carències en matèria de supervivència infantil (higiene, salut i nutrició), especialment per la seva interactivitat, posen en risc la integritat física dels nens i nenes[8].
En un context en què els serveis sanitaris es paguen i en què, en general, la població té pocs recursos, probablement la dependència econòmica de les dones pot fer-ne augmentar la falta d’accés a la sanitat. Per aquest motiu, sovint se sospita de què les dones solteres que van a un centre sanitari no puguin pagar-ne les cures. Així mateix, el personal sanitari reconeix l’autoritat del marit o cap de família, això es manifesta en la transmissió d’informació. Pel que fa a la salut en els centres sanitaris i hospitals, el personal prefereix entregar la informació sobre els problemes de salut de les dones als caps de família o el marit.
En conclusió, malgrat totes les dificultats, hem de reconèixer que a la RDC hi ha hagut millores considerables en referència a les dones, especialment, gràcies al treball de la societat civil a l’hora de visibilitzar els abusos i la vulneració dels drets de les dones. Instem tant al govern congolès, a les organitzacions civils com a les institucions internacionals a treballar colze a colze per a salvaguardar els reptes aconseguits en matèria educativa, sanitària i d’independència econòmica de les dones. No hi ha cap societat que pugui pretendre desenvolupar-se sense la participació de les dones. Una dona emprenedora necessita educació, independència econòmica i gaudir d’una bona salut. No podem concloure aquest article sense demanar el restabliment de la pau als dos Kivus. Perquè la guerra ha estat un caldo de cultiu per a diversos problemes que ja tenien les dones congoleses, únicament per ser dones.
La regió del Kivu Nord, especialment a Goma, ciutat que es troba a la frontera amb Ruanda, és una de les zones més conflictives d’Àfrica, on es pateixen les conseqüències d’una guerra latent des de 1996. La població rural està emigrant cap a la ciutat per seguretat i s’hi sumen milions de persones desplaçades pel conflicte armat. En un context així, les dones adolescents i la població infantil són les més vulnerables. Malauradament, només han conegut la guerra i la xifra de dones víctimes de greus violacions de Drets Humans no para d’augmentar. La societat congolesa és una societat patriarcal en què les dones viuen en desigualtat envers els homes. Les dones continuen patint els pitjors estralls de la pobresa i l’analfabetisme, són víctimes de violència, tenen una participació política baixa, la majoria no tenen un salari remunerat en l’economia i pateixen greus violacions de drets civils, sexuals i reproductius.
L’Oficina Conjunta de Drets Humans de les Nacions Unides a la República Democràtica del Congo (RDC) segueix de prop la situació dels Drets Humans, fent-ne anàlisis de les tendències al país. Aquestes tendències es comuniquen periòdicament a les autoritats per tal que portin a terme les mesures necessàries, incloent-hi l’empresonament dels presumptes autors de les violacions de Drets Humans documentades i l’assistència a la conferència de premsa bimensual de l’ONU. Aproximadament el 94% de les violacions documentades al novembre de 2021 es van cometre a les províncies afectades pel conflicte (752 violacions) i van provocar la mort de 379 persones civils, com a mínim (276 homes, 70 dones i 33 infants). Tal com va passar el mes anterior, els combatents dels grups armats van ser els principals autors de les violacions en aquestes províncies (65%). De totes les parts del conflicte, els soldats de les FARDC van ser qui van cometre la xifra més gran de violacions a les províncies afectades pel conflicte. Mentre que, dels grups armats, els combatents de Nyatura van ser qui van cometre la xifra més gran de violacions documentades. De nou, la majoria de les violacions i els abusos es van registrar a la província del Kivu Nord (443 violacions, és a dir, el 59% de las violacions comeses en aquestes províncies), seguida d’Ituri (104 violacions), Tanganica (96 violacions) i el Kivu Sud (58 violacions).[2]
Els drets educatius
En l’àmbit educatiu, hi ha hagut millores molt importants al país. La taxa de finalització d’educació primària, per exemple, ha augmentat considerablement, passant del 29% a l’any 2002 fins a l’any 70% a l’any 2014. Tanmateix, continua sent un dels països amb la xifra més gran d’infants sense escolaritzar. Es calcula que 3,5 milions, és a dir, el 26,7% dels nens i nenes en edat d’escolarització primària, no estan escolaritzats, dels quals n’hi ha 2,75 milions que viuen a zones rurals. A més a més, hi ha molts reptes pel que fa a la qualitat, governança i disparitats. A la província del Kivu Nord, si es segreguen els resultats per sexe, s’observa que les nenes de 15 a 17 anys tenen més probabilitats de no estar escolaritzades. De fet, el 43% no disposen d’aquest indicador, davant del 22,8% dels nens[3].
El dia 20 de agost de 2019, Tina Salama, portaveu del president Félix Tshisekedi, va anunciar que a partir d’aleshores, per als nens i nenes, l’ensenyament seria gratuït. L’objectiu era garantir que els nens i nenes, especialment els que provenen de famílies i comunitats amb ingressos baixos, tinguessin accés a una educació bàsica. Però la falta de finançament i malversació de fons assignats no ha permès que l’escola gratuïta arribés al Kivu Nord. En concret, s’observen accions i activitats d’ONG com Ghovodi[4] que treballa amb 20 escoles (Kivu Nord) en el marc del projecte Escoles Sense Murs que es porta a terme amb la col·laboració de BICE[5]. Segons Ghovodi, les matrícules de 2020-2021 han disminuït un 10% arran de l’augment de la pobresa. Però també perquè diverses noies es van quedar embarassades durant el confinament de la Covid-19 i perquè les seves famílies no les deixaven tornar a l’escola.
Actualment el BICE treball amb tres socis locals al Kivu Nord i Sud. Ghovodi, Cor Sense Fronteres i Peder en dos projectes. L’un en el marc del programa Escoles sense Murs sobre la reinserció social i professional de joves víctimes de violència sexual. I l’altre creat a principis de febrer de 2021 per ajudar les famílies vulnerables a afrontar la crisi sanitària i socioeconòmica. Les accions inclouen suport alimentari d’emergència i ajuda per crear activitats que generin ingressos.
Els drets econòmics i socials
En termes econòmics, la província del Kivu Nord té una economia dominada per activitats agropecuàries amb dos pols econòmics principals (el pol nord amb Butembo i el pol sud amb Goma). En general, la producció agrícola és tradicional i es caracteritza per la falta de terres, bens agrícoles i mà d’obra. La província és un excel·lent destinació turística per la varietat de flor i fauna, i també pel seu terreny tan accidentat i ple de llacs i rius. Tanmateix, des dels anys 90 el turisme està de baixa per les guerres i la inseguretat que provoca la presència de grups armats. Aquesta província té un potencial miner baix en comparació amb altres províncies del país. Tot i així, aquest potencial no és menyspreable. La cassiterita (òxid d’estany), la columbita-tantalita (òxid mixt de tàntal) i el niobi (coulomb) s’extreuen des de l’època colonial. A més a més, diuen que el llac Kivu conté prop de 50.000 milions de metres cúbics de gas metà que encara no s’han explotat[6].
Els confinaments de la Covid-19 i l’estat d’excepció declarat el 6 de maig de 2021 a Ituri i el Kivu Nord, arrasades per una violència interminable, van tenir efectes negatius per les famílies amb ingressos baixos. Aquestes famílies van perdre fonts d’ingressos bàsiques, tant a les zones rurals i urbanes com a les regions fronteres, arran del descens de la demanda de mà d’obra per a l’economia informal i per al comerç transfronterer. A les zones rurals, les dones ja no poden accedir a les terres agrícoles a causa de lla presència dels grups armats i la violència que exerceixen contra elles. “A part, les persones desplaçades que es veuen obligades a abandonar les seves terres, estalvis i cultius tenen dificultats per a viure a les zones de refugi.
En aquest sentit, Reagen Bangaghe president del parlament dels nens i nenes de Butembo, demana que tots els actors de totes les classes socials es responsabilitzin de l’educació dels nens i nenes que hagin estat explotats econòmicament. Es queixa de què les persones adultes els utilitzin per als seu propis interessos. Aquesta és una situació que denuncia el parlament dels nens i nenes de Butembo, ja que hi ha un gruix d’infants de la ciutat que no estan escolaritzats. Aquesta explotació prové de la pobresa de la seva família i del fet que siguin nens o nenes en situació de desplaçament, ja que no poden accedir al seu dret a l’educació. Això provoca que siguin explotats i utilitzats a la ciutat, fins i tot en bordells que s’estan creant, malgrat les activitats de sensibilització dels agents de protecció[7].
El dret a la salut
A la RDC, els drets a la salut es veuen molt afectats ja des d’un principi, el naixement. En termes generals, a salut de les congoleses es vulnerable arran de la debilitat del sistema sanitari, sumant-hi també ell nivells d’extrema pobresa. La pandèmia de Covid-19 va tenir una gran pressió sobre un sistema de salut que ja estava insuficientment finançat i desbordat, i sobre un personal sanitari mal pagat que també havia de respondre a les epidèmies d’ebola, xarampió i còlera. A la província del Kivu Nord, les taxes de falta d’accés a la salut, aigua, sanejament i protecció de la infància superen el 50%. També s’observen taxes significatives per falta de nutrició de nens i nenes menors de dos anys. A part, més d’una quarta part dels menors de cinc anys o més no té accés a l’educació. Les carències en matèria de supervivència infantil (higiene, salut i nutrició), especialment per la seva interactivitat, posen en risc la integritat física dels nens i nenes[8].
En un context en què els serveis sanitaris es paguen i en què, en general, la població té pocs recursos, probablement la dependència econòmica de les dones pot fer-ne augmentar la falta d’accés a la sanitat. Per aquest motiu, sovint se sospita de què les dones solteres que van a un centre sanitari no puguin pagar-ne les cures. Així mateix, el personal sanitari reconeix l’autoritat del marit o cap de família, això es manifesta en la transmissió d’informació. Pel que fa a la salut en els centres sanitaris i hospitals, el personal prefereix entregar la informació sobre els problemes de salut de les dones als caps de família o el marit.
En conclusió, malgrat totes les dificultats, hem de reconèixer que a la RDC hi ha hagut millores considerables en referència a les dones, especialment, gràcies al treball de la societat civil a l’hora de visibilitzar els abusos i la vulneració dels drets de les dones. Instem tant al govern congolès, a les organitzacions civils com a les institucions internacionals a treballar colze a colze per a salvaguardar els reptes aconseguits en matèria educativa, sanitària i d’independència econòmica de les dones. No hi ha cap societat que pugui pretendre desenvolupar-se sense la participació de les dones. Una dona emprenedora necessita educació, independència econòmica i gaudir d’una bona salut. No podem concloure aquest article sense demanar el restabliment de la pau als dos Kivus. Perquè la guerra ha estat un caldo de cultiu per a diversos problemes que ja tenien les dones congoleses, únicament per ser dones.
[1] OCHA, República Democràtica del Congo : Visió global de les necessitats humanitàries 2022 (desembre 2021) https://reliefweb.int/report/democratic-republic-congo/r-publique-d-mocratique-du-congo-aper-u-des-besoins-humanitaires-3
[2] BCNUDH: Nota sobre les principals tendències d les violacions dels Drets Humans, novembre 2021, https://reliefweb.int/sites/reliefweb.int/files/resources/bcnudh_-_communique_de_presse_-_note_mensuelle_novembre_2021.pdf
[7] Reagen Bangaghe: el parlament d’infants denuncia l’explotació econòmica i sexual dels infants, entrevista Radio okapi 20 de novembre 2021 https://www.radiookapi.net/2021/11/20/actualite/societe/nord-kivu-le-parlement-denfants-denonce-lexploitation-economique-et-0
Insereix aquí el cos del text.
