En el continent africà, els conflictes acaben degenerant violència quan les persones protagonistes se n’adonen que les seves reivindicacions no es tenen en compte. Tanmateix, tot comença amb una situació qualsevol d’una societat. Així, apareix la divergència d’interessos, una dimensió objectiva de qualsevol conflicte. Es tracta d’una situació que no la creen les organitzacions de la societat civil, però que és necessària per tal que la societat progressi.
Així, es pot veure com, al Txad, en l’òptica de la sedentarització de les societats nòmades, amb una activitat econòmica que ha minvat arran dels perills del canvi climàtic, l’Estat crea noves entitats “tradicionals” sense especificar-ne la jurisdicció territorial. Aquesta és la base dels conflictes actuals i anteriors. A la RDC, al Kivu Sud, un conflicte identitari per la terra genera enfrontaments entre la comunitat banyamulenge amb altres comunitats que viuen en els Territoris de Fizi i Mwenga, que la tracten com si fos estrangera. Aquest conflicte violent, basat en reivindicacions de nacionalitat i d’autonomia territorial, empitjora dia a dia, sobretot perquè els seus protagonistes utilitzen armes de guerra per intentar-lo resoldre. A Burundi, la Comissió de la Veritat i la Reconciliació, creada a partir dels acords firmats a Arusha (Tanzania) l’any 2003, pretén reduir els efectes de les crisis recurrents des de 1968. Els enfrontaments entre hutus i tutsis no han parat de provocar que víctimes del passat es convertissin en botxins a dia d’avui. S’estan portant davant la justícia diversos casos d’insatisfacció amb la restitució de terres, “amatongo”, els retornats. Pel que fa a Ruanda, s’està enfrontant al seu passat tant feixuc amb la intenció de convertir-se en una terra d’asil per a persones refugiades. Tanmateix, els camps de persones refugiades comporten diversos desafiaments, com ara aconseguir una cohabitació pacífica entre les persones refugiades i els membres de les comunitats d’acollida mentre hi ha competència per l’accés als recursos. Un altre desafiament és com gestionar la dinàmica de despossessió de terres indígenes i les mesures d’integració de la perspectiva de gènere que xoquen frontalment amb la cultura de les persones refugiades. Finalment, al Camerun, la reinserció social de les persones penedides de Boko Haram provoca un ventall de conflictes vinculats amb el sentiment de profunda injustícia que tenen les poblacions víctimes arran de les accions que aquestes persones penedides van portar a terme en el passat i de les quals no n’han rebut cap reparació. Ans al contrari, les persones penedides treuen profit d’una llei d’amnistia per a campar lliurement i aprofitar-se d’ajudes en detriment de comunitats que no reben cap assistència. Així és com va creixent la ràbia, sobretot perquè aquestes persones penedides es van rendir sense entregar les armes que van utilitzar.
Per fer front a aquesta situació, hi ha actors civils i constructors/es de pau arreu que intenten portar a terme un diàleg interreligiós, com a Burkina Faso o al Camerun. Paral·lelament, als Grans Llacs es fan iniciatives de psicologia i de pau. L’objectiu d’aquest treball és potenciar el rol de cada persona a través de la comunicació no violenta. Tal com assenyala el formador Baldal Valentin: "Pots esdevenir un/a constructor/a de pau. És un comportament, una actitud, no pas un certificat acadèmic. Així ho va fer, sobre el terreny, el cardenal Dieudonné Nzapalainga de Bangui, a l’Àfrica Central[1], com a líder religiós, per tal d’intentar reconciliar els seus compatriotes”. L’Imam El Hadj Adama du Cameroun, amb la seva saviesa africana, es pregunta: “si la reconciliació és restablir l’entesa entre les parts en conflicte, les coesposes que es disputen un marit poden respectar els compromisos, reprendre el seu teixit social i aconseguir un perdó mutu?” El final d’un conflicte, per tant, pressuposa un equilibri guanyador – guanyador pel que fa a les solucions adoptades, amb el perill que puguin ressorgir arrossegant així profundes frustracions viscudes com a humiliacions.
Així, es pot veure com, al Txad, en l’òptica de la sedentarització de les societats nòmades, amb una activitat econòmica que ha minvat arran dels perills del canvi climàtic, l’Estat crea noves entitats “tradicionals” sense especificar-ne la jurisdicció territorial. Aquesta és la base dels conflictes actuals i anteriors. A la RDC, al Kivu Sud, un conflicte identitari per la terra genera enfrontaments entre la comunitat banyamulenge amb altres comunitats que viuen en els Territoris de Fizi i Mwenga, que la tracten com si fos estrangera. Aquest conflicte violent, basat en reivindicacions de nacionalitat i d’autonomia territorial, empitjora dia a dia, sobretot perquè els seus protagonistes utilitzen armes de guerra per intentar-lo resoldre. A Burundi, la Comissió de la Veritat i la Reconciliació, creada a partir dels acords firmats a Arusha (Tanzania) l’any 2003, pretén reduir els efectes de les crisis recurrents des de 1968. Els enfrontaments entre hutus i tutsis no han parat de provocar que víctimes del passat es convertissin en botxins a dia d’avui. S’estan portant davant la justícia diversos casos d’insatisfacció amb la restitució de terres, “amatongo”, els retornats. Pel que fa a Ruanda, s’està enfrontant al seu passat tant feixuc amb la intenció de convertir-se en una terra d’asil per a persones refugiades. Tanmateix, els camps de persones refugiades comporten diversos desafiaments, com ara aconseguir una cohabitació pacífica entre les persones refugiades i els membres de les comunitats d’acollida mentre hi ha competència per l’accés als recursos. Un altre desafiament és com gestionar la dinàmica de despossessió de terres indígenes i les mesures d’integració de la perspectiva de gènere que xoquen frontalment amb la cultura de les persones refugiades. Finalment, al Camerun, la reinserció social de les persones penedides de Boko Haram provoca un ventall de conflictes vinculats amb el sentiment de profunda injustícia que tenen les poblacions víctimes arran de les accions que aquestes persones penedides van portar a terme en el passat i de les quals no n’han rebut cap reparació. Ans al contrari, les persones penedides treuen profit d’una llei d’amnistia per a campar lliurement i aprofitar-se d’ajudes en detriment de comunitats que no reben cap assistència. Així és com va creixent la ràbia, sobretot perquè aquestes persones penedides es van rendir sense entregar les armes que van utilitzar.
Per fer front a aquesta situació, hi ha actors civils i constructors/es de pau arreu que intenten portar a terme un diàleg interreligiós, com a Burkina Faso o al Camerun. Paral·lelament, als Grans Llacs es fan iniciatives de psicologia i de pau. L’objectiu d’aquest treball és potenciar el rol de cada persona a través de la comunicació no violenta. Tal com assenyala el formador Baldal Valentin: "Pots esdevenir un/a constructor/a de pau. És un comportament, una actitud, no pas un certificat acadèmic. Així ho va fer, sobre el terreny, el cardenal Dieudonné Nzapalainga de Bangui, a l’Àfrica Central[1], com a líder religiós, per tal d’intentar reconciliar els seus compatriotes”. L’Imam El Hadj Adama du Cameroun, amb la seva saviesa africana, es pregunta: “si la reconciliació és restablir l’entesa entre les parts en conflicte, les coesposes que es disputen un marit poden respectar els compromisos, reprendre el seu teixit social i aconseguir un perdó mutu?” El final d’un conflicte, per tant, pressuposa un equilibri guanyador – guanyador pel que fa a les solucions adoptades, amb el perill que puguin ressorgir arrossegant així profundes frustracions viscudes com a humiliacions.
- Una trobada per donar i rebre
“Quan sento els problemes d’altres persones, em dic que si allà és tan complicat, com a mínim a casa nostra estem millor!”, relativitza Patrick, un jove de Ruanda. El diaca Jean de Dieu del Camerun continua reflexionant-hi així: “amb el que passa a casa vostra, sento com si la situació fos a casa meva. A qui pertany la terra? Les comunitats d’agricultors compateixen amb les comunitats nòmades, les quals es veuen obligades a sedentaritzar-se perquè les seves activitats econòmiques estan desapareixent arran del canvi climàtic. A això, cal afegir-hi els agricultors novells que compren tractors i fan negocis agrícoles. La terra cada cop és més rendible. Tanmateix, val a dir que l’Estat, les ONG i els inversos donen suport a l’acaparament de terres amb el pretext de modernitzar la producció agrícola. Al darrere, hi ha polítiques que emparen l’acaparament de terres”. El problema de fons que hi ha gairebé arreu del continent és l’obtenció de terres dels petits productors de les zones rurals.
Queda palès que aquest desig de canvi social que té l’Estat no sempre va en acord dels interessos de les persones que reben aquestes mesures. Amina, de Ruanda, n’és un exemple: “Als camps de refugiats de Ruanda, les dones han arribat a fer una declaració punyent: “el meu marit és l’HCR (Agència de les Nacions Unides per als Refugiats)”. La decisió ruandesa de d’invertir el repartiment de poder a les llars es va aplicar als camps. Això significa que les dones tenen dret al 50% de poder en la presa de decisions de les llars, els infants també tenen un altre percentatge i als homes només un 30% o un 20% tot i que n’ hi ha que han arribat a ser-ne els propietaris absoluts. Sense dubte, és positiu que les dones gestionin les targetes de racionament d’aliments, però els homes estan frustrats i això no és bo”.
Així, és interessant que els constructors/es de pau intercanviïn les seves experiències i n’aprenguin els uns dels altres per saber què podrien fer tant individualment com col·lectivament. Aquest és el cas dels conflictes de gènere en els camps de refugiats, de l’agropastoralisme i conflictes derivats, així com de la gestió dels recursos naturals, inclosa la tinença de la terra i la integració dels excombatents, entre d’altres. Aquesta seria la base del seu treball en xarxa.
La reunió de Yaoundé també va establir les bases d’un nou tipus de reflexió en profunditat:
Queda palès que aquest desig de canvi social que té l’Estat no sempre va en acord dels interessos de les persones que reben aquestes mesures. Amina, de Ruanda, n’és un exemple: “Als camps de refugiats de Ruanda, les dones han arribat a fer una declaració punyent: “el meu marit és l’HCR (Agència de les Nacions Unides per als Refugiats)”. La decisió ruandesa de d’invertir el repartiment de poder a les llars es va aplicar als camps. Això significa que les dones tenen dret al 50% de poder en la presa de decisions de les llars, els infants també tenen un altre percentatge i als homes només un 30% o un 20% tot i que n’ hi ha que han arribat a ser-ne els propietaris absoluts. Sense dubte, és positiu que les dones gestionin les targetes de racionament d’aliments, però els homes estan frustrats i això no és bo”.
Així, és interessant que els constructors/es de pau intercanviïn les seves experiències i n’aprenguin els uns dels altres per saber què podrien fer tant individualment com col·lectivament. Aquest és el cas dels conflictes de gènere en els camps de refugiats, de l’agropastoralisme i conflictes derivats, així com de la gestió dels recursos naturals, inclosa la tinença de la terra i la integració dels excombatents, entre d’altres. Aquesta seria la base del seu treball en xarxa.
La reunió de Yaoundé també va establir les bases d’un nou tipus de reflexió en profunditat:
- Com viure de la seva feina de constructor/a de pau?
Ser constructor/a de pau és una feina a temps complet. No se n’és únicament quan es treballa per una ONG, és una filosofia de vida. Tanmateix, hi ha qui ho utilitza per a contribuir a la construcció de pau a la seva comunitat, però també qui ho utilitza per a guanyar recursos per viure. “La meva feina de constructor de pau em pot fer guanyar prou diners com per alimentar la meva família, cuidar els fills i comprar una casa o un cotxe?” es pregunta l’autor d’aquest article, Prosper, de la RDC.
- Cal comprometre’s per la pau fins a esdevenir-ne màrtir?
Aquesta pregunta es pot plantejar d’una altra manera: què s’ha de fer per evitar ser el punt de mira de les violències i dels actes de venjança mentre s’és, simplement, un/a constructor/a de pau? A Kinshasa, Floribert Chebeya va ser assassinat arran del seu compromís per a fer respectar els drets humans en el seu país, la RDC. Sigui on sigui, Boko Haram no bromeja. Sortir a convèncer fanàtics armats per a què es rendeixin i que entreguin les seves armes exposa a les persones temeràries a ser segrestades, en el millor dels casos. Fugir amb tot o tenir un compromís per la pau posant en perill la vida? Com cal protegir-se per sobreviure a una situació mortal? Pot pesar més la causa que no pas la pròpia vida? El debat continua.
No obstant això, per evitar ser suïcides, cal tenir en compte que, més enllà de tenir bona voluntat, bona fe i coratge, sovint és difícil evitar que passin certes coses. Per tant, cal aprendre a conviure-hi. “En comptes de ser una radicalització religiosa que rebutja la forma tradicional de la religió, Boko Haram és una expressió de les frustracions generades per la falta d’oportunitats dels graduats de les escoles coràniques de parla àrab. Com que, en general, aquestes reivindicacions han estat reprimides amb sang per part dels estudiants de les escoles occidentals, la reivindicació violenta es presentava simplement com un rebuig a les escoles occidentals”, analitza el diaca Jean de Dieu. Però la realitat, clarament, és més complexa.
En definitiva, “Som vulnerables al que passa a les terres veïnes. Això ens porta a la següent pregunta: d’on hem de partir per tal de poder fer alguna cosa basant-nos en les nostres experiències”, es pregunta Gilda. Jean Bosco, de Ruanda, conclou: “Sovint hi ha problemes de terres. Crec que a l’Àfrica hem de reflexionar conjuntament sobre el destí de la nostra terra per entendre el que ens està passant”. L’última paraula la té al formador Günter: “Les necessitats no són negociables, s’han de satisfer. Els interessos, però, sí que es poden negociar. Si no, estem bloquejats per les postures dels actors”. Així, el desafiament de la construcció de pau és buscar estratègies per a transformar actors complexos en agents de canvi.
Per últim, participar a la formació internacional de Constructors de Pau a Yaoundé, al Camerun, tenia l’objectiu de reforçar les capacitats per tal d’intervenir a l’Àfrica francòfona en matèria de promoció de pau, gestió no violenta dels conflictes i desenvolupament sensible als conflictes. De fet, molts països d’Àfrica tenen programes de promoció de pau i de sensibilització als conflictes. Per portar a terme aquest treball de pau, calen estratègies adaptades a cada context i una gestió eficaç que s’orientin cap a un canvi personal, relacional, estructural i cultural.
Aquesta formació l’ofereix l’Associació de Dret Alemany anomenat Groupe Ressources pour la Paix amb l’objectiu de reforçar les capacitats dels col·laboradors de projectes de pau a tots els països francòfons d’Àfrica. Hi ha sis formadors amb qualificacions complementàries que són membres de l’associació.
No obstant això, per evitar ser suïcides, cal tenir en compte que, més enllà de tenir bona voluntat, bona fe i coratge, sovint és difícil evitar que passin certes coses. Per tant, cal aprendre a conviure-hi. “En comptes de ser una radicalització religiosa que rebutja la forma tradicional de la religió, Boko Haram és una expressió de les frustracions generades per la falta d’oportunitats dels graduats de les escoles coràniques de parla àrab. Com que, en general, aquestes reivindicacions han estat reprimides amb sang per part dels estudiants de les escoles occidentals, la reivindicació violenta es presentava simplement com un rebuig a les escoles occidentals”, analitza el diaca Jean de Dieu. Però la realitat, clarament, és més complexa.
En definitiva, “Som vulnerables al que passa a les terres veïnes. Això ens porta a la següent pregunta: d’on hem de partir per tal de poder fer alguna cosa basant-nos en les nostres experiències”, es pregunta Gilda. Jean Bosco, de Ruanda, conclou: “Sovint hi ha problemes de terres. Crec que a l’Àfrica hem de reflexionar conjuntament sobre el destí de la nostra terra per entendre el que ens està passant”. L’última paraula la té al formador Günter: “Les necessitats no són negociables, s’han de satisfer. Els interessos, però, sí que es poden negociar. Si no, estem bloquejats per les postures dels actors”. Així, el desafiament de la construcció de pau és buscar estratègies per a transformar actors complexos en agents de canvi.
Per últim, participar a la formació internacional de Constructors de Pau a Yaoundé, al Camerun, tenia l’objectiu de reforçar les capacitats per tal d’intervenir a l’Àfrica francòfona en matèria de promoció de pau, gestió no violenta dels conflictes i desenvolupament sensible als conflictes. De fet, molts països d’Àfrica tenen programes de promoció de pau i de sensibilització als conflictes. Per portar a terme aquest treball de pau, calen estratègies adaptades a cada context i una gestió eficaç que s’orientin cap a un canvi personal, relacional, estructural i cultural.
Aquesta formació l’ofereix l’Associació de Dret Alemany anomenat Groupe Ressources pour la Paix amb l’objectiu de reforçar les capacitats dels col·laboradors de projectes de pau a tots els països francòfons d’Àfrica. Hi ha sis formadors amb qualificacions complementàries que són membres de l’associació.
[1] Per negar-se a la instrumentalització de la religió en el conflicte entre centreafricans, l’arquebisbe i més tard cardenal Dieudonné Nzapalainga ha encapçalat una lluita per la pau, la reconciliació i la convivència pacífica en el seu país, la República Centrafricana. Així ho va deixar palès en el seu llibre anomenat: “He vingut a portar-vos la pau”.
Insereix aquí el cos del text.
Traducció de Judith Jordà i Frias
Traducció de Judith Jordà i Frias
