A mitjan febrer, Valladolid va acollir la vint-i-dosena edició de les Jornades Àfrica sota el títol «Intentant entendre el que passa a Àfrica: resistències enmig de les crisis i conflictes». Va comptar amb les ponències de Gerardo González Calvo, Aurora Moreno Alcojor, Moussa Kane i Rosa Moro, que van aconseguir gran assistència de públic.
Una reunió realitzada gràcies al treball i suport del Comitè Umoya de Valladolid, SODePAZ Balamil, Acció Verapaz, Observatori de Drets Humans de la UVa, Educa Tanzània, Fundació Padre Garralda – Horitzons Oberts, Fundació Jiménez-Arellano Alonso, Cercles de Silenci de Valladolid, Comitès Óscar Romero, Ecologistes en Acció de Valladolid i RSUVa.
Des de l'associació Umoya Valladolid–Comitè en Solidaritat amb Àfrica Negra de Valladolid, defensen fermament que per transformar la realitat cal entendre què passa. Per aquesta raó l’objectiu de les jornades és buscar què està passant a l'Àfrica o, si més no, algunes realitats al voltant dels conflictes i les crisis… i, per descomptat, aproximar-se a les resistències i resiliències que oposen uns pobles contra els altres.

A la ponència, Gerardo González Calvo, membre fundador de l'Associació Espanyola d'Africanistes, va afirmar que en el moment de les independències de la dècada dels seixanta del segle passat, «ja s'entreveia que, amb la descolonització, les potències occidentals no permetrien als nous països sobirans que fossin els amos del seu destí polític, econòmic i cultural». Més d'un centenar de cops d'Estat militars s'han produït a l'Àfrica des del 1960 i, en els darrers tres anys, sis revoltes a la regió del Sahel. Tot això amb l'objectiu que no se’ls escapés a les antigues metròpolis occidentals colonialistes el control de les quantioses matèries primeres del continent, fonamentals per al desenvolupament i el nivell de benestar del Nord.
Des dels mitjans de comunicació occidentals s'ha fomentat una imatge d'Àfrica com un continent famolenc, incapaç d'arreglar els problemes per si mateix. Proposant, en aquesta línia, solucions simplistes: si tenen gana, s'envien aliments i s'acaba el problema.
S'informa d'Àfrica només quan hi ha conflictes, cosa que provoca al lector la idea que està conformada per països sanguinaris i en lluita permanent. Finalment, Gerardo González va afirmar que «conflictes hi ha hagut –i n'hi ha– massa a l'Àfrica. És un problema que existeixin, perquè això comporta més desolació i més empobriment, però encara és més dramàtic que s'abordin sense analitzar-ne les causes que els provoquen i a qui beneficien».

A la segona ponència, Aurora Moreno Alcojor, llicenciada en periodisme i especialitzada en relacions internacionals i temes africans, va començar plantejant la pregunta de com està afectant la crisi climàtica al continent que menys contribueix amb les seves emissions a l'escalfament global (ho fa només amb el 4% de les emissions de CO2 totals) i quin és el paper de les dones per afrontar aquesta situació.
Va incidir que quan es tracta la problemàtica de la crisi climàtica únicament es posa el focus en la transició energètica, però no es tracten o qüestionen altres temes que també estan relacionats amb aquesta qüestió, com ara l'agricultura, l'alimentació, el consum …
Per Moreno és contradictori veure que l'Àfrica és alhora el continent que menys CO2 emet a l'atmosfera i el més afectat per les conseqüències del canvi climàtic. A això hi contribueixen qüestions sistèmiques i de desigualtat: dependència del sector primari, augment de la població i urbanització, manca d'infraestructures per a la investigació del canvi climàtic, etc.
És important ressaltar que hi ha sectors de la població més afectats per aquests impactes, com poden ser les dones de les àrees rurals, les poblacions indígenes, les zones periurbanes, les persones desplaçades  i la infància. I és que les dones són les que s'ocupen d'alimentar la família i de proveir d'una aigua que han d’anar a buscar a unes fonts que cada vegada són més lluny de casa seva. Dones que també s'encarreguen de cuidar les persones que tenen qualsevol tipus de dificultat dins de la família.
Davant d'aquesta situació sorgeixen veus d'activistes i organitzacions de dones que lluiten per la terra i contra la indústria. Sorgeixen dones africanes que aporten possibles solucions a les del canvi climàtic a les seves zones, però realment no se les escolta prou.

La maliana Moussa Kane, a la tercera conferència, va desgranar el que està passant al Sahel i, en particular, a Mali. El Sahel (en àrab, la costa a la vora del mar) abasta 400 milions de Km2, des de Senegal a Eritrea, i conté deu països difícils d'autogestionar-se per la seva àmplia extensió i pels pocs recursos humans i econòmics. I en aquest context social, polític i econòmic, després de la Guerra de Líbia del 2011, es va generar un intens moviment de població i d'armes des del sud de Líbia cap a diversos països del Sahel, entre ells Mauritània i Níger, però principalment Mali.
La guerra de Mali es va traduir en 370.000 desplaçats i 170.000 refugiats, segons les xifres oficials, i un enorme tràfic de persones i mercaderies, provocant molta inestabilitat.
Parlant dels fets més recents a Mali, va posar l’èmfasi en el 2020 en què es va establir un nou govern democràtic, que no va avançar res durant els dos primers mandats. Els grups rebels van cremar pobles sencers i la població va començar a mobilitzar-se. Des del 2021, Assimi Goita, un militar amb rang de coronel, és el president de la transició de Mali i té el suport del 90% de la població. Va ser designat per la Cort Constitucional, després d'un segon cop d'Estat al país (el primer data del 2020, i el segon del 2021), que va obligar a dimitir el president Ba N’Daou. Mali ha demandat a França, perquè ha entregat armes a grups armats. A més, va instigar un conflicte al centre de Mali entre les seves ètnies i, per això, ara demanen la participació de Rússia. Tot i això, moltes localitats ocupades pels terroristes s'han recuperat, cosa que no es coneix, perquè a França no li interessa donar-ho a conèixer, perquè taca la seva imatge. L’any que ve Mali convocarà la població a noves eleccions generals.

L’última ponent de les XXII Jornades Àfrica, Rosa Moro, va versar sobre el que passa al Congo i Rwanda en relació amb les resiliències i resistències de les dones. Va prendre com a punt de partida les condicions d'empobriment i deshumanització que, en general, suporten els pobles de la regió central d'Àfrica.
Per la resiliència guanyada a cop de patiment i humiliació durant segles, moltes dones i molts homes de la regió saben que sense justícia no hi ha pau, i que no es poden garantir unes condicions materials bàsiques dignes.
La imatge que es té de la dona africana a Occident difereix molt de la realitat. Es parla de la dona principalment com una víctima de violacions com a arma de guerra i, després, com la que porta tot el pes del continent sencer. Però les dones tenen un rol molt més ampli, un rol polític dins de la societat en què viuen. Enmig d'aquesta situació, són les dones les que governen la vida quotidiana. Quant a l’activitat econòmica, la dona és la que sosté la gran majoria de les activitats agrícoles a petita escala i el petit comerç. En el 80% dels casos, les dones estan al capdavant d’aquest tipus d’economia informal. Altres dades que destaca Mlambo-Ngcuka són que un terç de les dones empresàries no compten amb prou formació per als seus negocis i només el 50% de les empresàries tenen accés a finançament i crèdits.

El Govern de Rwanda, assessorat per grans companyies de relacions públiques occidentals, que han construït una imatge progressista del país, compta amb moltes dones al Parlament. Però aquestes dones no tenen cap poder real. Rosa Moro les defineix com a “mobles”. Són part d´un escenari construït al més pur estil teatral. Però a Ruanda hi ha dones que lideren, no només la política de governar la vida quotidiana, sinó la política que arrisca la vida per oposar-se a la dictadura de la guerra i la humiliació de tota la regió, que significa oposar-se als criminals responsables, els propers a la família Kagame (la del president tutsi del país).
Quelcom semblant passa a la República Democràtica del Congo, un país de prop de cent milions d’habitants que celebrarà eleccions el proper mes de desembre, a les que es presenten 761 partits polítics. No s’hi veuen dones a les primeres files, però sí mobilitzant-se per omplir els mítings de la classe corrupta i traïdora que és la classe política congolesa.
Però la veritable i autèntica política, la que gestiona la vida i la resiliència social la fan principalment dones, acompanyades de tots els homes que volen unir-se a la lluita amb les seves prioritats ben clares. Primer, les condicions materials dignes, la solidaritat i la sororitat. 

Aquestes dones són les que treballen, acudeixen i viuen a l'hospital Panzi, gestionat pel Dr. Mukwege, i en molts altres centres socials de suport mutu a víctimes, les que omplen els carrers de protestes, les que protegeixen i cuiden de les persones vulnerables, i les que viuen a l'estranger però recolzen aquesta formació política, aquesta cura de les condicions materials i aquesta sensibilització per fer la revolució.
El món està començant a reconèixer el paper de la dona a la societat, com ho demostra l'enfocament més gran que s'ha demostrat globalment cap a la creació de la igualtat entre homes i dones”. S'ha demostrat durant segles i en tots els països que les dones poden tenir el poder i manejar-ho bé. En comparació del nombre d'homes en posició d'autoritat important, els números bruts poden no reflectir-ho, però la marea està canviant.
En conclusió, donar solucions africanes a problemes africans és un enfocament que ha anat guanyant força en els darrers 20 anys gràcies als seus defensors al continent i a la comunitat internacional. Tot i això, la pregunta no és tant quin és el camí, sinó quina és la capacitat i disposició dels Estats membres per gestionar i trobar una sortida a les crisis. Les solucions han de passar pel coneixement i l’acció sobre les arrels dels conflictes.