.png){kind=spacer}
Morts arreu, amb una Coalició ocupant de gallet fàcil i que es mostra permissiva davant de la justícia popular. Cinc presumptes lladres pateixen el suplici d’un collar de pneumàtics al voltant del coll. Aquests són cremats vius per la massa de Ngangi-Don Bosco el matí del 7 de febrer. El cap del barri de Kiziba 2 és massacrat l’11 de febrer, ell i tota la seva família. Les armes de foc circulen molt. Durant l’assalt a la ciutat, s’ha obert la presó central. Això ha permès a milers de presoners escampar-se pels carrers, carregats d’armes abandonades per l’exèrcit en fuga. Wazalendo, bandits i infants del carrer s’han aprovisionat com a reis. Les nits són plenes de trets continus que pertorben la son dels ciutadans pacífics. És en aquest ambient que es dona l’ordre, ple d’amenaces, de reprendre les classes, interrompudes per la guerra, als professionals del sector educatiu.
Malgrat, o a causa de l’ordre donada, el 10 de febrer les classes no s’han reprès, tal com s’exigia. Per què? Por o boicot? En primer lloc, la massificació de la pobresa ocasionada per diversos mesos de setge de la ciutat no ha permès als pares i mares dels alumnes de fer-se càrrec de les despeses de sanejament, reparació o equipament de les escoles. Tot seguit, aquestes 9 preguntes queden sense resposta: 1. Qui pagarà els mestres? 2. Qui comprarà el guix i el material didàctic? 3. Qui pagarà tot el material demanat als alumnes de les seccions tècniques? 4. Qui substituirà les xapes foradades per les bales? 5. Quines garanties hi ha contra eventuals reclutaments forçats dels infants? 6. Quines cures psicosocials es donaran a tots els traumes acumulats pels infants? 7. Com fer front a les despeses dels transports per anar i tornar de l’escola? 8. Com contrarestar els riscos d’un any en blanc en una zona aïllada de Kinsjhasa, la capital del país? 9. Com a conseqüència del retorn del bandolerisme a la ciutat, el trajecte entre casa i escola és segur? A l’espera de les respostes, les escoles estan tancades.
Finalment , la gratuïtat de l’ensenyament, que ha ajudat molts pares i mares a escolaritzar els seus infants, encara s’aplica? Tanmateix, un aprenentatge mutu de l’ensenyament en temps de guerra seria, malgrat tot, una innovació inspiradora. Les grans reparacions, com la de l’École du Cinquantenaire, flor de l’ensenyament tècnic al Kivu Nord cruelment saquejada, hauran d’esperar el final de les hostilitats.
Amb tot això, la trobada d’aquest 12 de febrer sembla anar en la direcció de la recerca d’un consens amb les Forces Vives per establir una normalitat a la zona ocupada. Durant una hora, el Vice-Governador dialoga amb els professionals del sector financer per posar en marxa de nou les activitats dels bancs i les institucions de micro-finances. Els bancs hi són representats pels delegats de BOA, Acces Bank, Equity Bank, TMB i Rwabank. Les institucions de micro-finances ho són per SMICO, Tujenge Pamoja, PAIDEK, Finca i Emilac. Les COOPEC (Cooperatives d’Estalvi i Crèdit) Siloe, Umoja ni Nguvu, Akiba Yetu, Alliance Vie, La pépinière, Imara i Bonne Moisson també hi són. De seguida sorgeix un entrebanc quan els professionals revelen que depenen el 100% del Banc Central del Congo (BCC) a Kinshasa per totes les operacions financeres. Efectivament, la BCC regula els diners al comptat i gestiona les autoritzacions d’import-export així com les transferències internacionals. Pel que fa als bancs comercials, guarden els estalvis de les COOPEC i de les institucions de micro-finances. Sense les autoritzacions del BCC, tot el sector es troba en un punt mort. La rebel·lió amenaça: « Si a finals d’aquest mes el sector no arriba a un acord amb Kinshasa per reobrir les portes, El Moviment crearà les seves pròpies institucions financeres per facilitar la tasca a la població que pateix». Això, després d’haver proposat els seus serveis per portar per via terrestre els fons que Kinshasa podria enviar via Uganda i viceversa. La propera reunió està convocada d’aquí a un mes.
Semblaria un somni, però davant el fet consumat, la població prefereix seguir el ritme i les exigències dels nous amos per negociar la seva supervivència. El que està passant a Goma no és una pel·lícula de terror. Són cadàvers.
Malgrat, o a causa de l’ordre donada, el 10 de febrer les classes no s’han reprès, tal com s’exigia. Per què? Por o boicot? En primer lloc, la massificació de la pobresa ocasionada per diversos mesos de setge de la ciutat no ha permès als pares i mares dels alumnes de fer-se càrrec de les despeses de sanejament, reparació o equipament de les escoles. Tot seguit, aquestes 9 preguntes queden sense resposta: 1. Qui pagarà els mestres? 2. Qui comprarà el guix i el material didàctic? 3. Qui pagarà tot el material demanat als alumnes de les seccions tècniques? 4. Qui substituirà les xapes foradades per les bales? 5. Quines garanties hi ha contra eventuals reclutaments forçats dels infants? 6. Quines cures psicosocials es donaran a tots els traumes acumulats pels infants? 7. Com fer front a les despeses dels transports per anar i tornar de l’escola? 8. Com contrarestar els riscos d’un any en blanc en una zona aïllada de Kinsjhasa, la capital del país? 9. Com a conseqüència del retorn del bandolerisme a la ciutat, el trajecte entre casa i escola és segur? A l’espera de les respostes, les escoles estan tancades.
Finalment , la gratuïtat de l’ensenyament, que ha ajudat molts pares i mares a escolaritzar els seus infants, encara s’aplica? Tanmateix, un aprenentatge mutu de l’ensenyament en temps de guerra seria, malgrat tot, una innovació inspiradora. Les grans reparacions, com la de l’École du Cinquantenaire, flor de l’ensenyament tècnic al Kivu Nord cruelment saquejada, hauran d’esperar el final de les hostilitats.
Amb tot això, la trobada d’aquest 12 de febrer sembla anar en la direcció de la recerca d’un consens amb les Forces Vives per establir una normalitat a la zona ocupada. Durant una hora, el Vice-Governador dialoga amb els professionals del sector financer per posar en marxa de nou les activitats dels bancs i les institucions de micro-finances. Els bancs hi són representats pels delegats de BOA, Acces Bank, Equity Bank, TMB i Rwabank. Les institucions de micro-finances ho són per SMICO, Tujenge Pamoja, PAIDEK, Finca i Emilac. Les COOPEC (Cooperatives d’Estalvi i Crèdit) Siloe, Umoja ni Nguvu, Akiba Yetu, Alliance Vie, La pépinière, Imara i Bonne Moisson també hi són. De seguida sorgeix un entrebanc quan els professionals revelen que depenen el 100% del Banc Central del Congo (BCC) a Kinshasa per totes les operacions financeres. Efectivament, la BCC regula els diners al comptat i gestiona les autoritzacions d’import-export així com les transferències internacionals. Pel que fa als bancs comercials, guarden els estalvis de les COOPEC i de les institucions de micro-finances. Sense les autoritzacions del BCC, tot el sector es troba en un punt mort. La rebel·lió amenaça: « Si a finals d’aquest mes el sector no arriba a un acord amb Kinshasa per reobrir les portes, El Moviment crearà les seves pròpies institucions financeres per facilitar la tasca a la població que pateix». Això, després d’haver proposat els seus serveis per portar per via terrestre els fons que Kinshasa podria enviar via Uganda i viceversa. La propera reunió està convocada d’aquí a un mes.
Semblaria un somni, però davant el fet consumat, la població prefereix seguir el ritme i les exigències dels nous amos per negociar la seva supervivència. El que està passant a Goma no és una pel·lícula de terror. Són cadàvers.
