“Per a aquells que prenen la molèstia d'escoltar-la, la població congolesa és unànime: rebutja les negociacions i compromisos, exigeix el  respecte i l’aplicació d’una  constitució que, a la sortida de la guerra, havia estat ratificada com una garantia de pau; exigeix l'implementació de l'acord del 31 de desembre pactat pels bisbes. La implantació de la transició va tenir tanta demora, en part  perquè els partits de l'oposició s´han deixat portar pels càlculs i les ambicions...” Colette  Braeckmann.
L’organització d’un seguit de manifestacions, de crides de suport  a organitzacions de « Ciutats mortes », aixequen sentiments preocupants. Primer dubte: mentre un ampli segment de la població vol que les eleccions es celebrin  dins dels terminis acordats i que acabi el carrusel de  "diàlegs", "arranjaments especials" i altres maniobres tàctiques, per què  les organitzacions ciutadanes, formacions polítiques i forces socials, no  poden consensuar una data  unitària? Si es corre el risc de demanar que la gent surti al carrer, per què no fer-ho tots al mateix temps? Una altra preocupació: tenint en compte la baixa capacitat dels signants de les diferents convocatòries,  relliscades i  provocacions són temudes  en un país on els detinguts corren pels carrers, on els antic senyors de la guerra com Gideon Kyungu a Katanga estan preparat, armes en mà, per posar-se al servei de les manipulacions del poder, on sempre ignorem qui realment tira les cordes de la violència al  Kasai , a Beni,  en el Kivu Nord o en un altre lloc... Si la violència es desencadena, provocada o no, l'aplicació d'una "Llei anti-violència” congolesa permetrà acusar els líders de la societat civil i l'oposició i molt probablement  seran tractats com a líders perillosos, responsables de qualsevol desbordament i privats de llibertat.