L'hecatombe silenciosa de les dones desplaçades

1. APROXIMACIÓ AL CONTEXT
"Quan dos elefants es barallen, són les herbes qui pateixen", aquesta frase feta és la que està vivint en pròpia pell la població del Kivu Nord i, especialment, el territori de Lubero i de Beni (sobretot) masegada per la guerra insignificant des de fa 6 anys, com a mínim, que ha costat la vida a milers de persones. A part de les massacres, hi ha ciutadans que han desaparegut i que encara ara no se sap quina és la seva situació. Pel que fa al territori de Beni, en concret, la situació ha empitjorat per les incursions repetides que fan rebels de les Forces Democràtiques Aliades (ADF) a les grans localitats del sector de Rwenzori, una zona sanitària de Mutwanga (Halungupa, Loselose, Makisabo, Ndoma, Mwenda, Bulongo, Nzenga). Mutwanga és la capital del sector i els voltants, amb l'extensió del territori d’Irumu (província d’Ituri) propera al territori de Beni (Ndalya, Mambelenga, etc.) i que, segons la societat civil del territori, ha estat on s'ha reubicat el 80% de la població. Aquestes persones han escollit com a terra d'asil segura la ciutat de Beni, la ciutat de Butembo i els afores. És allà on tenen una vida de calvari, i les autoritats politico-administratives, les Nacions Unides, en tenen ple coneixement. En aquests territoris es violen els Principis rectors relatius a les persones desplaçades a l'interior del seu propi país. Això no deixa indiferent alguns homes i dones amarades d'humanitat. Tot i que, aparentment, els homes i les dones desplaçades internes es troben en la mateixa situació, queda palès que les dones i les nenes són més vulnerables arran de la seva feminitat, inclòs el context general que viuen totes les persones desplaçades.

2. ELS PROBLEMES MÉS HABITUALS DE LES DONES I LES NENES DESPLAÇADES INTERNES
En la seva situació de desplaçament, les dones i les nenes encara tenen més dificultats, i és que durant el seu desplaçament s'exposen a diferents riscos i pateixen tot tipus de violacions. Segons l'informe de diverses avaluacions de la situació de les persones desplaçades, l'última de les quals és del clúster de la ciutat de Beni, l'informe de les organitzacions que treballen en aquesta categoria, i també segons l'estudi que l'organització de Butembo, FJDF, ha portat a terme amb les persones desplaçades en els comitès de crisi, s'identifiquen els següents punts:
 

A les seves zones d'origen, les dones i les seves famílies vivien principalment de les activitats agrícoles, i també de la ramaderia i del petit comerç. Aquestes activitats asseguraven la supervivència de la família pel que fa al menjar, les despeses escolars dels infants i altres necessitats. Després d'abandonar-ho tot per la seva pròpia seguretat, les dones desplaçades, de les quals la majoria són caps de família perquè s'han separat dels seus marits (morts, desapareguts o fugits) difícilment tenen accés al menjar i altres productes de primera necessitat. Abans els infants menjaven fins a la sacietat (3 àpats al dia), però ara difícilment arriben a menjar un cop al dia i ho fan a les famílies d'acollida o allà on dormen: obres inacabades, escoles o habitatges cedits pels benefactors locals, o bé cases de lloguer en alguns casos. També cal remarcar que hi ha dones que arriben a passar 24 hores sense menjar per tal que ho puguin fer els seus fills i filles. Com que no tenen diners per comprar menjar, acaben menjant el que sigui per fer passar la gana.
Segons les dones desplaçades, viuen de la generositat de les esglésies, associacions, etc., però també es veuen empeses a exercir la mendicitat. És així com recorren carrers i avingudes, botigues i despatxos del govern i els mercats per a demanar ajuda amb tot tipus d'humiliacions, i és que no són ben rebudes a tot arreu. D'altres demanen menjar en préstec, com a mínim un cop per setmana, i d'altres venen els seus bens domèstics (ràdio, telèfon, roba). No s'ha portat a terme cap intervenció per a les persones desplaçades. És per això que hi ha un risc imminent de malnutrició, tant per les dones com per als seus fills i filles. Molts d'aquests infants són privats del seu dret a una bona alimentació, tant pel que fa la quantitat com la qualitat. Un altre problema és com cobrir altres necessitats com ara la roba, el sabó, la sal de la cuina, llenya, mantes, etc. A més a més, les dones i els seus fills i filles fan nit a qualsevol lloc proper i en males condicions, a terra, sobre cartrons recollits o bosses buides. Se'n poden aplegar fins a 10 o més en una habitació minúscula, amb el risc de propagació de malalties que això suposa. És així com diverses joves, per tal de millorar la seva situació s'exposen al fenomen del "sexe de supervivència" ja que no hi ha cap activitat que generi ingressos. Si bé existeix un Ministeri de Serveis socials, accions humanitàries i solidaritat nacional, la misèria de les dones desplaçades internes acompanyades dels seus fills i filles cada cop empitjora més i no reben cap ajuda. És summament urgent denunciar-ho a les autoritats locals i líders comunitaris per tal que aquestes dones, que són ciutadanes congoleses, tinguin accés als productes de primera necessitat, que tinguin habitatges on refugiar-se. Cal que aquests espais permetin acollir les persones desplaçades ja que encara hi ha inseguretat en els entorns d'on provenen.
 

Antigament alguns centres sanitaris, conjuntament amb el suport de socis, s'encarregaven dels tractaments de les persones desplaçades, avui en dia ja no és així, ja que falten socis que donin suport als tractaments de salut primària. Les dones i els infants desplaçats agafen diverses malalties físiques i mentals. Com que no tenen mitjans per a pagar els tractaments de salut primària, les persones desplaçades internes (d'ara endavant PDI), concretament les dones es confien amb les seves famílies d'acollida que també estan empobrides i no arriben a pagar les factures de l'ambulatori o d'observació. Aquesta situació genera que les dones desplaçades internes malaltes o que tenen fills i filles al seu càrrec siguin insolvents. En aquests casos, es veuen obligades a desaparèixer sense pagar.
Davant d'aquesta situació, les dones recorren a mètodes indígenes i a l'automedicació per curar-se. Segons algunes dones, en aquests casos les dones malaltes o bé es queden a casa en aquests casos o van als centres sanitaris quan es estan molt greus i ja no sobreviuen. A les persones desplaçades internes, se les considera persones que generen una sobrecàrrega als centres sanitaris. La capacitat a l'hora de tractar pacients és insuficient pels recàrrecs dels malalts PDI que fan ús dels serveis mèdics, arran de la seva insolvència.
Pel que fa a la maternitat, algunes dones donen a llum sense assistència d'infermeria a qualsevol racó d'una casa o durant el desplaçament, i això els pot suposar el risc de perdre-hi la vida. A les organitzacions, se'ls fa difícil cobrir les despeses de maternitat. Moltes dones arriben extenuades a la maternitat per falta de mitjans. I encara va pitjor en els casos en què pareixen per cesària. Tanmateix, cal dir que aquest col·lectiu de la població està en el punt de mira per alguns càrrecs electes i personalitats amb ambicions polítiques. Així és com les utilitzen per a treure rèdit electoral, mitjançant actes de caritat amb un gran pes mediàtic.
 

Tot i que l'aigua és vida no és accessible per les famílies desplaçades, especialment per les dones i nenes. Aquest bé tan preuat és de pagament a les escasses fonts públiques i punts d'aigua condicionats amb pous. Les dones a qui hem entrevistat, ens han comunicat que l'aigua es paga per bidons (50 o 100 francs congolesos per bidó[1]). Així que tenint en compte la situació no en poden aconseguir ni per cuinar, ni per dutxar-se o fer altres activitats. Si decideixen recórrer a les simples fonts, que normalment són a molta distància dels seus entorns, es neguitegen quan fan cua amb altres persones. I és que aquestes fonts estan molt concorregudes per la població autòctona, la qual fins i tot hi posa barreres. Així, les dones i les nenes PDI prioritzen tenir qualsevol aigua, més enllà de la poca qualitat que tingui, i van al riu o fonts no condicionades. Per les dones PDI que viuen en una família d'acollida, l'ús de l'aigua és una font de malentesos ja que el preu per a comprar-la és elevat. Una altra dificultat afegida és els materials per aconseguir i emmagatzemar l'aigua per les feines domèstiques de les llars que han acollit persones desplaçades o també per les que viuen separades de les famílies d'acollida. Utilitzen cubells, cassoles o gibrells de plàstic amb poca capacitat d'emmagatzematge. Com que ho han deixat tot a casa seva, es veuen obligades a fer diversos trajectes per aconseguir l'aigua.
A les instal·lacions higièniques, hi ha persones (PDI i d'altres) que es disputen la porta d'una latrina. I és que en aquests espais es generen conflictes entre les persones que gestionen les acollides i les PDI, pel fet d'utilitzar la mateixa latrina i mantenir-la neta. Discussions entre dones sobre les dutxes familiars, si bé en alguns barris, de vegades, són inexistents.
Les condicions higièniques personals de les dones i les nenes encara són més deplorables si tenim compte les declaracions que algunes d'elles fan, sobretot durant el període menstrual. No disposen ni tampoc tenen accés als lots de protecció necessaris (compreses) i utilitzen trossos de tela com a protecció. I amb la dificultat que tenen per accedir a l'aigua potable, es dutxen amb l'aigua bruta intercanviant recipients com ara gibrells o cubells. Aquesta pràctica les exposa a infeccions difícils de curar. Aquesta situació és una violació de les prescripcions de la resolució 1325, la qual exigeix oferir protecció, especialment a dones i nenes, bo i tenint en compte es seves necessitats específiques. Així , es fa una crida a tots els actors que treballen per les persones desplaçades que tinguin en compte aquestes necessitats específiques de les dones.
 

Tot i que la resolució 1325 de les Nacions Unides atorga una atenció especial a la prevenció de les violències sexuals contra les fondes i nenes durant els conflictes armats, no és així en el cas de les dones desplaçades. Si partim dels testimonis i de les informacions rebudes mitjançant diverses fonts, les dones i les nenes on han estat i són víctimes de violacions i d'altres formes de violència sexual. Els autors en són els assaltants d'ADF, militars o civils. En diversos casos, les violacions tenen lloc durant el desplaçament i en els entorns d'acollida. Cal remarcar que diverses dones han estat segrestades per els assaltants durant el desplaçament, foragitades en d'altres entorns i esclavitzades sexualment. Si bé hi ha dones que han estat alliberades després d'aquests actes de violacions, sovint massives, d'altres han estat assassinades, o d'altres que encara ara són esclaves sexuals. Algunes dones declaren haver estat violades per homes armats, amb uniformes similars als de les Forces Armades de la República Democràtica del Congo (FARDC). En cap cas no han rebut assistència mèdica arran de totes les conseqüències (malalties de transmissió sexual, ferides, embarassos no desitjats). Alguns centres sanitaris han rebut casos més enllà del termini requerit pel fet que cal recórrer grans distàncies.
 

Segons l'organització One girl, one leader (OGOL), les dones i les nenes que han fugit de la guerra, a Beni se les explota sexualment. Les joves també són explotades sexualment en algunes cases de tolerància. Dones i homes propietaris d'aquests prostíbuls les recullen perquè no tenen pares i difícilment cap altre familiar. D'altres, en canvi, han estat abusades sexualment per homes com a intercanvi de bens primera necessitat (roba, sabó, crema de bellesa, menjar, etc.).
A més a més, també hi ha dones a qui se les utilitza com a mà d'obra en diverses empreses (petit comerç, feines domèstiques) sense rebre cap remuneració, a canvi únicament dels àpats i l'allotjament. En efecte, diverses persones de molts àmbits diferents treuen rèdit de la situació de vulnerabilitat de les dones i les nenes PDI. I com que estan necessitades, per tal de poder-se guanyar la vida, elles ho permeten.
Les famílies acaben rebent-ne les conseqüències i és que, després buscar vies per a sobreviure, es veuen obligades a separar-se, mentre que el paràgraf 1 i 2 del principi 17[2] sosté que "cadascú té dret al respecte de la seva vida familiar", "per tal de donar efecte a aquest dret reconegut a les persones desplaçades a l'interior del seu propi país, els membres d'una família que vulguin romandre junts, hi estaran autoritzats". I com si no n'hi hagués prou amb la situació que viuen, els hi arrabassen i els hi roben els seus bens. Es veuen privades, de manera arbitrària, de les seves propietats i possessions (camps, cases), però volen tornar-hi. Això genera malentesos i discrepàncies. És per això que cal emprendre accions legals, per tal de recuperar els drets legítims.
Aquestes dificultats que viuen les dones no són exhaustives, n'hi ha moltes. Les dificultats esmentades prèviament només en són una mostra de les més habituals.
És per això que les associacions en contra de la violència sexual i la VBG demanen a les autoritats competents que vinguin a ajudar les víctimes de les massacres que viuen a la ciutat de Beni i als voltants, per donar una respondre a les primeres necessitats d'aquestes nenes.
Totes les situacions que s'han descrit anteriorment generen problemes psicològics a diverses dones i nenes. Les que han rebut tractament a centres psicològics declaren que s'han vist sobrepassades arran dels esdeveniments de guerra, algunes han assistit a l'execució dels seus marits o familiars. A més a més, cal afegir-hi la seva pròpia vida com a persones desplaçades. Elles acaben sent el doble, o el triple, de víctimes dels conflictes armats. Aquest servei és car, així que hi ha moltes dones que han caigut en depressió pel fet de no poder-hi accedir. Per desgràcia, la tragèdia que viuen les dones i les nenes s'esdevé sota el silenci de qui pren les decisions.
Si bé és cert que hi ha algunes dones i nenes PDI víctimes de violacions (violències sexuals) que prefereixen no explicar-ho per por de represàlies o perquè no s'ha pogut identificar els seus torturadors, d'altres volen emprendre un altre camí i portar-ho davant la justícia, però malauradament no tenen els mitjans per a pagar aquest procés.

3. NECESSITATS IDENTIFICADES
D'aquesta descripció, es poden extraure les següents necessitats habituals de les dones i nenes PDI:

Aquestes necessitats són urgents, però l'important és que es restableixi la pau a les zones afectades per tal que les persones desplaçades puguin recuperar la seva vida normal en els seus entorns.

4. RECOMANACIONS
Per últim, la petició a les autoritats prescriu les següents recomanacions per tal de fer minvar tota aquesta misèria que viuen les dones i nenes desplaçades:

Al govern congolès:

 
A les Organitzacions No Governamentals:

---